En el dret de la competència hi ha una màxima tan senzilla com incòmoda: el veritable poder poques vegades es manifesta mitjançant un monopoli declarat; acostuma a construir-se, a poc a poc, guanyant terreny fins que els rivals amb prou feines troben espai per competir. A Catalunya, aquesta reflexió adquireix un nom propi: Veolia.
La multinacional francesa s’ha convertit en un dels actors dominants del sector de l’aigua, acumulant durant els darrers anys un elevat nombre d’adjudicacions públiques. La seva dimensió internacional, el seu múscul financer i la seva capacitat per operar simultàniament en múltiples mercats la situen en una posició que molt pocs competidors poden igualar. No és il·legal ser gran. Tampoc no ho és guanyar concursos públics. Però quan un mateix operador apareix de manera recurrent entre els adjudicataris dels principals contractes, el periodisme té l’obligació de preguntar-se si el mercat continua sent realment competitiu.
L’actualitat torna a posar aquesta qüestió damunt la taula. L’Àrea Metropolitana de Barcelona ha iniciat el procediment previst a la Llei de Contractes del Sector Públic per comprovar la viabilitat de l’oferta presentada per Veolia en el macroconcurs de l’aigua. Es tracta del conegut expedient per oferta anormalment baixa, un mecanisme jurídic dissenyat precisament per evitar que una proposta econòmica molt inferior a la resta pugui comprometre la correcta execució del contracte o alterar la competència.
Cal ser rigorosos. L’obertura d’aquest procediment no constitueix una sanció ni implica que l’empresa hagi actuat de manera irregular. La llei reconeix el dret del licitador a justificar que la seva oferta és perfectament viable mitjançant innovacions tècniques, economies d’escala o una organització empresarial més eficient. Tanmateix, la mateixa existència d’aquest mecanisme revela una preocupació del legislador: el preu més baix no sempre representa la millor oferta quan pot posar en risc la correcta execució del contracte o afavorir dinàmiques que acabin debilitant la competència efectiva.
I és aquí on apareix la qüestió de fons. Si una multinacional amb recursos pràcticament inesgotables pot presentar ofertes que altres operadors difícilment estan en condicions d’igualar, la competència corre el risc de convertir-se en una cursa on uns hi participen a peu mentre un altre condueix un tren d’alta velocitat. Formalment tots competeixen; materialment, les possibilitats no són les mateixes.
L’aigua no és un producte qualsevol. És un servei essencial, la gestió del qual condiciona inversions, infraestructures i polítiques públiques durant dècades. Per això la concentració progressiva del mercat mereix una vigilància constant. La lliure competència no es protegeix únicament impedint els monopolis legals; també exigeix analitzar aquells processos mitjançant els quals un operador arriba a una posició tan dominant que acaba convertint-se en l’interlocutor gairebé inevitable de les administracions.
No correspon a un diari declarar que existeixi una infracció. Aquesta tasca correspon als òrgans de contractació, als tribunals administratius i, si escau, a les autoritats de defensa de la competència. Però sí que correspon al periodisme assenyalar una evidència incòmoda: quan el mateix gegant apareix una vegada i una altra al final de la cursa amb el trofeu a les mans, la notícia deixa de ser que ha tornat a guanyar.
La veritable notícia és preguntar-se si encara queda una cursa per disputar.
Perquè, si les ofertes anormalment baixes acaben sent admeses sense un examen especialment exigent, poden convertir-se en una eina capaç d’expulsar competidors del mercat fins a deixar el terreny pràcticament lliure per als operadors amb més capacitat financera.
La paradoxa és evident: una administració que accepta una proposta molt per sota de les seves pròpies previsions econòmiques assumeix també la responsabilitat de comprovar que aquest contracte serà sostenible des del punt de vista econòmic, social i mediambiental, tal com exigeix l’interès públic.
En cas contrari, l’estalvi inicial pot acabar sent una il·lusió comptable. Un contracte difícilment sostenible corre el risc de traduir-se en menys inversions, una qualitat del servei inferior i uns costos futurs més elevats. I, com passa massa sovint, qui acaba pagant el preu no és l’empresa adjudicatària ni l’administració contractant, sinó el ciutadà, destinatari final d’un servei públic que mai no hauria de convertir-se en víctima d’una guerra de preus.








