Avinyó concentra en menys de quatre-cents metres una mostra rara de la història de Barcelona: la muralla romana que defensava la ciutat al segle I, una casa pintada del mateix període, un palauet del XVII vinculat al mite picassià i un mapa d’edificis del XIX que han sobreviscut a moltes reformes. És un dels carrers del Gòtic on la ciutat antiga es deixa veure amb més facilitat.
El nom actual està documentat des de 1840 i remet a una nissaga catalana medieval amb cert pes a la ciutat entre els segles XIV i XV. D’aquesta família en sobresurt Lluís d’Avinyó, autor d’una Història de Catalunya al segle XV. Abans d’arribar a aquesta denominació, la via va passar per altres noms, com Pou de l’Aldà o Calderes Velles, i en una etapa posterior es va arribar a rebatejar com a 18 de Juliol. La successió de topònims il·lustra una característica habitual del nucli antic: la identitat dels carrers no es dissenya d’un sol traç, sinó que s’acumula.
La frontera oest de la Barcino romana
El traçat coincideix amb el límit occidental de l’antiga Barcino. Per allà passava la primera muralla, aixecada al segle I aC, que al segle IV dC es va reforçar amb una segona línia defensiva. Al número 19, dins de la seu de l’AEEF, encara es conserven restes d’una torre on conviuen la muralla primitiva i la de reforç, un dels pocs llocs de la ciutat on aquesta superposició es pot llegir gairebé sense esforç.
Just a la confluència amb el carrer Ferran s’hi obria una de les portes de la ciutat, la Porta Principalis Dextra. No era un punt secundari: era un dels accessos principals al nucli emmurallat, fet que dona a tot l’eix una rellevància històrica que la quotidianitat actual dissimula amb facilitat.
A l’edat mitjana, la muralla va perdre la funció defensiva i es va anar reaprofitant com a paret mitgera o suport d’edificis. Aquest reciclatge constructiu explica que el subsol i els interiors de moltes finques conservin restes arqueològiques poc visibles des del carrer. El cas més conegut és la Domus Avinyó, al número 15: una casa romana habitada entre els segles I i V, amb pintures murals d’una qualitat notable descobertes el 2004, que avui formen part del MUHBA.
Fins al segle XIX, Avinyó va ser una zona residencial de famílies benestants, amb una densitat alta de cases senyorials. La marxa cap a l’Eixample va deixar el carrer en una situació de degradació relativa, un patró habitual als carrers del centre quan perden la funció original. A començaments del segle XX el traçat encara feia una mena de L i només arribava fins al carrer de la Comtessa de Sobradiel; el tram que avui connecta amb el carrer Ample formava part d’Escudellers. El 1920 es va racionalitzar l’eix i es va prolongar fins al carrer Ample, en una reforma que va donar a la via la fesomia que hi reconeixem.
Picasso, mites i una herència monumental
L’episodi més citat és la connexió amb Pablo Picasso. Durant dècades es va discutir si Les senyoretes d’Avinyó, pintades el 1907, remetien a la ciutat francesa o al carrer barceloní. Avui es considera assentat el vincle amb Barcelona: al número 44 hi havia el bordell conegut com a Ca la Mercè, freqüentat per l’artista, on diversos estudis situen la inspiració directa del quadre. L’edifici, un palauet del segle XVII, encara s’aguanta dret amb aire senyorial.
A aquest pòsit s’hi sumen llegendes com la del jueu pobre o jueu ric, un relat moral sobre amistat i recompensa que mai s’ha pogut documentar. També hi va haver una lògia maçònica al número 27 als anys trenta. En paral·lel, el carrer concentra un patrimoni arquitectònic notable: el Casino Mercantil o Borsí del 23, avui seu de l’Escola de la Llotja; la Primera Central Telefònica dels números 11-13; la Casa dels Quatre Rius del 30; i una col·lecció destacable d’esgrafiats barrocs i modernistes. Avui Avinyó és una via molt transitada del Gòtic, amb turisme, comerç i hostaleria, però segueix sent un dels llocs on la història de Barcelona es deixa veure amb més facilitat.
