En política, hi ha paraules que no només descriuen la realitat: l’organitzen. «Democràcia», «transició», «memòria». Termes que evoquen principis, però que, en mans del poder, poden transformar-se en quelcom més flexible: un llenguatge capaç d’adaptar-se a interessos, contextos i estratègies.
Aquest llenguatge recorre avui l’Amèrica Llatina amb una coherència inquietant.
A Veneçuela, les declaracions de Marco Rubio després de la caiguda de Nicolás Maduro insisteixen en una idea: la d’una «restauració democràtica». No intervenció, sinó correcció. No imposició, sinó oportunitat. La narrativa converteix una operació de força en una arquitectura de legitimitat curosament dissenyada.
Però la realitat és menys dòcil.
La transició veneçolana no ha portat estabilitat, sinó incertesa estructural: institucions fràgils, poder difús i una sobirania que, sense desaparèixer, comença a negociar-se. I en aquest procés, els recursos adquireixen un paper silenciós però decisiu. El trasllat d’or veneçolà cap als Estats Units —presentat com a cooperació econòmica— introdueix una dimensió menys visible del mateix fenomen: la reorganització material del poder.
Perquè el poder no se sosté només en governs.
Es consolida en els fluxos que els mantenen.
Així, la transició política i la integració econòmica deixen de ser processos separats per convertir-se en parts d’una mateixa arquitectura. Primer es redefineix el poder. Després, es reorganitzen els recursos.
Però aquest mecanisme no opera només en la geopolítica.
També s’infiltra a l’interior dels Estats.
A l’Argentina, cinquanta anys després del cop de 1976, els carrers van recordar que la memòria no és un arxiu: és un límit. La mobilització massiva no va ser una commemoració, sinó una resposta política davant el govern de Javier Milei, la narrativa del qual insisteix a relativitzar els crims de la dictadura sota fórmules que dilueixen responsabilitats.
En aquest context, la veu de Baltasar Garzón introdueix una clau que connecta ambdós escenaris: «el perill més gran avui és la impunitat».
No és una advertència abstracta. És un diagnòstic.
Perquè si a Veneçuela la democràcia es redefineix com un procés administrat des de l’exterior, a l’Argentina la memòria comença a transformar-se en terreny de disputa. El que en un cas s’imposa com a transició, en l’altre es discuteix com a veritat.
I en tots dos, el mecanisme és similar.
No es neguen els principis.
Es reinterpreten.
No s’eliminen els fets.
Es relativitzen.
No s’abandona el llenguatge democràtic.
Es buida de contingut.
Aquí és on el poder troba la seva forma més sofisticada. No necessita imposar-se amb estridència. En té prou ajustant el significat de les paraules fins que aquestes deixin de ser límits i es converteixin en eines.
A Veneçuela, la democràcia organitza la transició.
A l’Argentina, la memòria es torna negociable.
En ambdós casos, la conseqüència és la mateixa: una realitat on el poder s’exerceix sense necessitat de contradir obertament els principis que invoca.
Com en tota arquitectura ben dissenyada, l’essencial no sempre és visible.
Però sosté tota la resta.
Perquè quan la democràcia pot justificar intervencions,
quan la memòria pot diluir responsabilitats,
i quan els recursos circulen enmig d’aquesta ambigüitat,
el que emergeix no és només una nova forma de governar.
És una nova forma de anomenar el poder.
I en aquest llenguatge —precís, elegant, profundament estratègic— l’Amèrica Llatina torna a enfrontar-se a una pregunta que no és nova, però sí cada vegada més urgent:
Què passa quan els principis deixen de ser un límit… i es converteixen en una eina?








