La mobilitat a Barcelona i a la seva àrea metropolitana està al centre del debat i és un dels grans maldecaps de la ciutadania que cada dia ha de fer front als retards de Rodalies o al col·lapse circulatori de les Rondes. A partir de dissabte, 9 de maig, el servei de Rodalies tornarà a ser de pagament, encara que aquest fet no garanteix que aquest funcioni i que els usuaris deixin de patir per si arriba el seu tren, per si s’atura a un túnel o per si el comboi està a les fosques.
No és un fet menor i és que viatjar en Rodalies perjudica la salut mental. Els usuaris habituals tenen símptomes d’estrès, ansietat, hostilitat, depressió i malestar físic molt per sobre de la mitjana de la població, segons un estudi coordinat pel Departament de Psicologia de la Universitat Rovira i Virgili que ha analitzat com la crisi ferroviària afecta el benestar emocional dels usuaris.
Factors com ara l’encariment sostingut de l’habitatge ha expulsat molts ciutadans a municipis de la segona i de la tercera corona de Barcelona. A aquest fet se li va sumar la pandèmia, que va accelerar canvis d’hàbits i va consolidar el teletreball, animant moltes persones a traslladar el seu lloc de residència més lluny del centre urbà en recerca d’espai, preus més assequibles i més qualitat de vida.
Tot plegat dona com a resultat un increment estructural de la mobilitat. Cada dia, són milers les persones que han de cobrir llargs recorreguts per arribar al seu lloc de feina o d’estudis. En aquest context, Rodalies no és només un servei públic més: és una infraestructura essencial per a la cohesió social i territorial.
L’alternativa del vehicle privat tampoc és eficient. Les rondes i els principals accessos a la ciutat registren episodis de col·lapse cada cop més freqüents amb un impacte directe amb la qualitat de l’aire, la salut pública i la productivitat econòmica. La mobilitat basada en el vehicle particular, doncs, no és insostenible només des de la vessant mediambiental sinó que també és ineficient en termes de temps i recursos.
En aquest escenari, les administracions han impulsat polítiques valents com ara la implantació de les zones de baixes emissions, que pretenen reduir la contaminació i fomentar un canvi de model. Aquestes mesures, però, han d’anar de la mà d’una oferta de transport públic assequible i fiable. En cas contrari, la ciutadania la pot entendre com una restricció injusta.
És evident que si es vol avançar cap a una mobilitat més sostenible, justa i eficient, les polítiques públiques s’han d’alinear amb la realitat social dels qui, cada dia, sostenen la ciutat des de la distància.
