La diferència entre el discurs públic de la multinacional i la seva proposta econòmica per gestionar el proveïment a vuit municipis metropolitans obre interrogants sobre la viabilitat de les inversions i el cost final per als ciutadans
Invertir en infraestructures és imprescindible per garantir la qualitat del subministrament d‟aigua, renovar les xarxes de distribució i respondre als desafiaments derivats del canvi climàtic. Així ho va defensar Marta Colet, directora de Business Performance de Veolia España, durant la tercera edició del Fòrum CREO, que va tenir lloc el 14 d’octubre. A la seva intervenció, va subratllar la necessitat de reforçar les infraestructures crítiques i mantenir l’esforç inversor per afrontar els reptes del sector.
Tot i això, el discurs contrasta amb l’oferta presentada per la companyia per aconseguir la gestió de l’abastament d’aigua a vuit municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). La proposta de Societat General d’Aigües de Barcelona (SGAB), vinculada a Veolia, contempla una rebaixa del 60% als preus unitaris de les inversions.
La diferència planteja una pregunta que afecta directament l’interès públic: si la companyia considera imprescindible invertir en la modernització de les infraestructures, com garanteix que podrà executar les actuacions previstes amb uns preus tan inferiors als inicialment estimats?
Menys cost sobre el paper, més preguntes sobre el futur
El pla d’inversions associat al contracte s’ha situat al voltant dels 168,7 milions d?euros, mentre que la valoració econòmica de l’oferta de Veolia s’ha xifrat aproximadament en 67,4 milions. Són xifres que s’han d’interpretar atenent l’estructura del contracte i els preus unitaris oferts: una rebaixa d’aquests preus no implica automàticament que s’executin un 60% menys d’obres.
Precisament per això, cal conèixer el detall de la proposta. S’explica la reducció per economies d’escala, condicions de compra millors, una planificació més eficient o menors costos d’execució? Es mantenen les mateixes actuacions, els estàndards de qualitat i les garanties de durabilitat? Quins mecanismes permetran comprovar, durant una concessió de 25 anys, que les inversions es realitzen en les condicions compromeses?
No es tracta de qüestionar que una empresa pugui oferir preus més competitius. Es tracta de comprovar que l’estalvi ofert és realista i compatible amb les necessitats d’una infraestructura essencial per a la població.
Qui pagarà si els comptes no surten?
La qüestió adquireix una dimensió especialment sensible quan és un servei bàsic com l’aigua. Si una oferta parteix d’uns costos inferiors als previstos, és legítim preguntar com se sostindrà econòmicament la prestació durant les properes dècades i què passarà si les previsions no es compleixen.
En aquest context, hi ha una qüestió que l’administració hauria d’aclarir abans de tancar l’adjudicació: quines garanties hi ha que les diferències entre els costos estimats i els oferts no acabaran traduint-se en costos més grans per als abonats?
Un eventual increment de la facturació als usuaris no es pot donar per fet ni atribuir-se a l’oferta sense proves. Però tampoc no s’hauria d’ignorar el risc que desviacions de costos, necessitats d’inversió sobrevingudes o modificacions contractuals acabin repercutint en les tarifes, si el marc contractual ho permet.
Per això, l’avaluació de l’oferta no hauria de limitar-se a comprovar quina empresa presenta limport més baix. També ha de determinar si els preus són sostenibles, quines obligacions d’inversió s’assumeixen, com es finançaran les actuacions i quina protecció els ciutadans tindran davant de possibles desviacions.
Un contracte de dècades exigeix alguna cosa més que una oferta econòmica
El contracte de l’AMB afecta l’abastament d’aigua de vuit municipis i té un horitzó temporal de 25 anys. La decisió, per tant, no es limita a comparar propostes econòmiques: compromet la gestió d’una infraestructura essencial i en condiciona l’evolució durant una part significativa d’una generació.
En aquest escenari, el discurs sobre la necessitat invertir ha d’anar acompanyat de compromisos concrets, xifres transparents i mecanismes de control verificables. Si Veolia sosté que la modernització de les infraestructures és imprescindible, la seva oferta ha de permetre entendre com es compatibilitza aquesta prioritat amb la reducció important dels preus unitaris presentada al concurs.
La responsabilitat de ladministració metropolitana és comprovar-ho abans de completar ladjudicació. I l’obligació de qualsevol operador que aspiri a gestionar el servei és explicar com en garantirà la qualitat i la sostenibilitat econòmica a llarg termini.
Perquè, en última instància, la qüestió no és qui promet gestionar l’aigua per menys diners sobre el paper, sinó qui pot demostrar que mantindrà unes infraestructures segures, eficients i ben conservades sense traslladar als ciutadans costos que es podrien haver previst des del principi.
