El 25 d’abril, Colòmbia va viure un dels episodis més greus de violència recent: un atac a la carretera Panamericana va deixar almenys 20 morts i 36 ferits. L’explosió va tenir lloc al tram conegut com El Túnel, al municipi de Cajibío, dins del departament del Cauca, una zona travessada per tensions relacionades tant amb el narcotràfic com amb l’actual context electoral presidencial.
La magnitud de l’explosió va causar danys importants a la carretera, afectant els vehicles privats i el transport públic, a més de generar un gran cràter. Els testimonis recollits al lloc indiquen que diverses persones van ser desplaçades violentament per l’augment. Segons el governador del Cauca, Octavio Guzmán, entre les víctimes hi ha 15 dones i 5 homes, tots adults, mentre que tres dels ferits es mantenen en estat crític.
Això forma part d’una seqüència més àmplia d’atacs a la regió. El dia anterior, una acció contra una instal·lació militar a Cali va deixar dos ferits i va marcar l’inici d’una onada de violència.
Els atacs s’han registrat a diferents punts del sud-oest del país, entre ells El Tambo, Caloto, Popayán, Guachéné, Mercaderes i Miranda. Les autoritats atribueixen aquests esdeveniments als dissidents de les FARC sota Iván Mordisco. Per la seva banda, el president Gustavo Petro va fer responsable de l’atac a Marlon, un dels líders del grup.
A través de la xarxa social X, el president colombià va dir:
L’atac es va produir en un moment d’alta tensió política, enmig dels concursos presidencials a Colòmbia. En aquest context, els grups armats busquen influir en el clima electoral, especialment en qüestions com la seguretat i les eventuals negociacions amb l’estat. Més que un acte aïllat, l’acció violenta es pot interpretar com un intent de sembrar por, condicionar el govern en les seves estratègies de diàleg i interrompre el desenvolupament del procés democràtic, situant la seguretat pública al centre del debat polític. Al mateix temps, aquest tipus d’episodis acostumen a ser explotats pels sectors de l’oposició per qüestionar la gestió de l’executiu, en particular la política de «pau total» promoguda pel president Gustavo Petro.
Les eleccions presidencials estan previstes per a finals de maig i tenen lloc en un escenari molt polaritzat. El govern dóna suport a la candidatura d’Iván Cepeda, figura propera a Petro i amb vincles polítics a la regió afectada per l’atac. Davant hi ha candidats de dretes com Abelardo de la Espriella i Paloma Valencia, que, tot i condemnar l’atac, també l’han incorporat al seu discurs com a argument per criticar la política de seguretat de l’actual govern.
Cepeda, per la seva banda, va condemnar amb vehemència els atacs i va afirmar que un clima de por establert pretén enfortir l’extrema dreta:
“És profundament preocupant que aquestes accions terroristes es produeixin a les regions del sud del país on hi ha un ampli suport públic al nostre projecte polític. Hi ha una preocupació legítima que, a més de causar danys i ansietat entre la població, aquests esdeveniments pretenen generar un clima de por que afavoreixi els interessos dels sectors d’extrema dreta amb la intenció de desestabilitzar el país i dificultar el desenvolupament democràtic del procés electoral. Demano a les autoritats que aclareixin aquest context i possibles motivacions amb rigor». (Font: X)
El governador del departament del Cauca, Octavio Guzmán, va afirmar que es tracta de:
«un atac indiscriminat contra la població civil […] És una tragèdia que ens divideix com a departament i entristeix profundament les nostres famílies. Les paraules no poden expressar el dolor que sentim avui»
El ministre de Defensa del govern, Pedro Sánchez, va informar d’una oferta d’una recompensa de 5.000 milions de pesos a canvi de dades per localitzar i detenir Marlon.
Més enllà de la seva dimensió immediata, l’atac es pot interpretar com una expressió de tensions més profundes. Això no és només un repte de seguretat, sinó un reflex de les desigualtats estructurals i una disputa sobre el control i la legitimitat en territori colombià. En aquest escenari, l’estat conviu amb espais on la seva presència és limitada, ocupats per actors armats que configuren formes de poder paral leles. El concurs presidencial, lluny de resoldre aquestes contradiccions, constitueix un altre episodi dins d’aquesta lluita, en el qual diferents projectes polítics intenten redefinir l’ordre existent dins dels marges del capitalisme a Colòmbia.
