Les polítiques públiques no només s’avaluen pel que prometen.
També pel temps que triguen a respondre.
A Catalunya, l’augment de les llistes d’espera per accedir a residències —tant per a persones grans com per a persones amb discapacitat— ha assolit nivells que evidencien una tensió estructural en el sistema. No es tracta d’una saturació puntual, sinó d’una demora que redefineix el mateix accés al servei.
Les dades són eloqüents.
El temps mitjà d’espera supera l’any i mig en el cas de les persones grans, i pot acostar-se als sis anys per a les persones amb discapacitat. Aquestes xifres no representen una excepció, sinó una tendència que es consolida.
El problema no rau únicament en la demanda.
També en la capacitat de resposta.
La xarxa d’atenció, dissenyada per garantir cures en situacions de dependència, afronta un desajust entre els recursos disponibles i les necessitats reals. El sistema existeix, però no arriba a cobrir a temps qui el necessita.
Aquest desfasament introdueix una dimensió crítica.
L’accés a una residència no és un servei opcional, sinó una necessitat vinculada a condicions de vulnerabilitat. Quan els terminis s’allarguen, la càrrega es desplaça cap a les famílies i els entorns propers, generant un impacte que transcendeix l’àmbit individual.
A més, la demora no és neutra.
Afecta de manera desigual segons la situació econòmica, la xarxa de suport i el grau de dependència. En aquest context, l’espera es converteix en un factor que amplifica desigualtats.
Des d’una perspectiva política, l’episodi planteja una qüestió central.
No n’hi ha prou amb reconèixer la necessitat dels serveis socials; és imprescindible dimensionar-los adequadament. L’eficàcia de la política pública no es mesura només en el seu disseny, sinó en la seva capacitat d’arribar a temps.
A Catalunya no li manca estructura.
Però afronta un límit operatiu.
Perquè, quan l’accés a un servei essencial es dilata durant anys,
el sistema no deixa d’existir, però sí que deixa de respondre quan més se’l necessita.
