Creix cada dia més el descontentament de líders mundials i de figures del Partit Republicà respecte de Donald Trump, especialment en un context de crisi interna relacionada amb la implicació de Trump amb Jeffrey Epstein. La mateixa invasió de Veneçuela va servir, com a mínim, per a dos propòsits: portar la democràcia al poble veneçolà (conté ironia) i servir com a cortina de fum davant les recents revelacions contingudes als arxius d’Epstein. A més de feixista, és criminal, punt.
Si la figura trumpista ja és indigerible, encara hi ha més elements que denoten que Trump, com a president d’un imperi en decadència, és el líder que representa la negació en diferents esferes: negació del multilateralisme, negació de la diplomàcia, negació del canvi climàtic, negació de la democràcia i negació de la ciència.
L’exemple en qüestió, el secretari de Salut de l’administració Trump, és un negacionista autoproclamat de les vacunes i adepte a teories conspiracionistes, Kennedy Jr. L’administració trumpista, en el primer mandat, va sortir de l’Acord de París sobre el canvi climàtic i l’actual gestió minimitza els efectes de les emissions sobre l’escalfament global. Pel que fa a la diplomàcia, per a Trump es redueix a aranzels. El multilateralisme, ineficaç.
L’extrema dreta i Trump en particular representen la negació. Neguen un genocidi a Gaza i aplaudeixen el projecte colonial israelià. «Amèrica per als americans», però quins americans? Certament no són els immigrants: se’n nega fins i tot l’existència. L’Amèrica sota el govern de Trump continuarà en mans dels de sempre: blancs de l’elit econòmica.
L’organització de l’esquerra com a resposta
Amb aquest rerefons, cal preguntar-se sobre l’actuació de l’esquerra a escala mundial pel que fa a la defensa del treballador davant d’una societat en declivi. Pensem en el camp de les relacions internacionals: els moviments del partit Alternativa per a Alemanya (AfD), Viktor Orbán a Hongria, Bukele a El Salvador, Vox a Espanya i Giorgia Meloni com a primera ministra italiana (per limitar-me només a alguns noms) són signes que les societats anhelen un Estat sensible a les seves demandes, i l’esquerra a escala internacional ha de ser la resposta a aquesta crisi.
Pensant en l’ambient de treball, les noves tecnologies i els nous modes de producció, els canvis laborals ocorreguts i l’alt grau d’informalitat dels treballadors han afeblit les lluites socials que històricament van ser essencials en la lluita de la classe obrera. Tal com constata Reginaldo Carmello Corrêa de Moraes.
«L’evolució del capitalisme de les darreres dècades – amb l’automatització, les reformes liberals, la reenginyeria de les empreses – va conduir a la reducció i fragmentació de la classe obrera i a la pulverització política de les classes populars. Això va afeblir els seus organismes de lluita i de formació ideològica, els moviments i sindicats que són (o eren) escoles polítiques de masses (traducció lliure. MORAES, R.C.C., p.15, 2019)”.
No ens correspon només resistir. Hem de lluitar estratègicament, actuar de manera profitosa amb la comunicació amb les bases i amb la classe obrera per promoure accions polítiques efectives per canviar aquest escenari. Davant d’això, de manera estratègica, es fa urgent una coalició dels moviments d’esquerra amb la finalitat de derrotar un enemic comú.
Aquí, al Brasil, es nota una esquerra afeblida, descolorida i amb grans dificultats perquè emergeixin nous lideratges que puguin pensar l’esquerra brasilera en un Brasil «post-Lula». Però, per sobre de tot, els temps actuals presenten una esquerra que fuig de l’internacionalisme obrer. Què cal fer?
Cal renovar l’esquerra a escala mundial i debatre una nova agenda que proposi reformes adreçades a les classes més vulnerables. La lluita dels treballadors espanyols i brasilers forma part d’una lluita simultània contra l’extrema dreta i a favor de la mateixa classe. Per una esquerra més activa, per una esquerra més propositiva i completa. I, alhora, estiguem atents: els moments de crisi són propicis per al feixisme, que no desapareix, sinó que simplement s’amaga.
Sí, hi ha molts reptes, però davant l’extrema dreta una esquerra forta i organitzada és la resposta.
