Ciència brasilera, orgull nacional i la metàfora de la pàtria que cura
Hi ha quelcom profundament simbòlic en el fet que un dels avenços científics més prometedors en la regeneració de la medul·la espinal al Brasil tingui el seu origen en la placenta. El primer territori que habitem. L’òrgan que no és només de la mare ni només del fill, sinó de tots dos: aquesta frontera viva on el cos femení sosté una altra existència. De la placenta neix la laminina. De la laminina, la polilaminina. I de la polilaminina, desenvolupada a la Universidade Federal do Rio de Janeiro, emergeix una possibilitat que durant dècades semblava prohibida per a la medicina: reorganitzar axons, reconnectar circuits nerviosos i retornar moviment a cossos que havien estat condemnats a la immobilitat.
No és només una troballa biomèdica. És una imatge poderosa: el ventre que genera també ensenya a regenerar. La pàtria-mare que protegeix a l’inici de la vida intenta ara protegir en els moments més durs de l’existència.
Vint-i-cinc anys contra la sentència de la irreversibilitat
La història de la polilaminina no és sobtada. No és un miracle. És temps acumulat. Són més de 25 anys d’investigació liderats per Tatiana Coelho de Sampaio, professora de l’Institut de Ciències Biomèdiques. Dècades estudiant la matriu extracel·lular —aquest “sòl biològic” on les cèl·lules creixen, migren i s’organitzen— mentre el discurs públic es distreia amb urgències immediates. Durant generacions, la lesió medul·lar va ser sinònim d’irreversibilitat. La paraula “paràlisi” funcionava com una sentència definitiva. La polilaminina desafia aquesta narrativa. Actua com una guia molecular, una bastida que orienta el creixement dels axons després d’una lesió. No reemplaça el cos: crea condicions perquè el propi organisme reorganitzi les seves connexions.
Els resultats preclínics van mostrar regeneració en models animals. Assajos clínics inicials, autoritzats per l’Agência Nacional de Vigilância Sanitária, apunten a recuperacions parcials en alguns pacients, especialment quan la intervenció ocorre dins d’una finestra adequada després del trauma. És un avenç significatiu, però encara en avaluació científica rigorosa. Celebrar no implica abandonar el mètode. Al contrari: respectar-lo és la forma més honesta de celebrar.
La universitat pública com a matriu de futur
Aquest avenç no neix en un laboratori privat estranger ni en una multinacional farmacèutica. Neix a la universitat pública brasilera, finançada durant anys per recursos públics, sostinguda malgrat retallades, escepticisme i atacs a la ciència. L’orgull aquí no és un gest buit. És consciència històrica. El Brasil ha demostrat en múltiples ocasions la seva capacitat científica en salut pública i biotecnologia. No obstant això, persisteix un reflex cultural que minimitza el propi i magnifica l’importat. La polilaminina és també una resposta a aquest complex d’inferioritat.
La universitat pública no és una despesa: és una placenta social. Nodreix, protegeix i gesta solucions que només es revelen plenament amb el temps. Però en altres contextos, com a l’Hongria d’Orbán (aliada a Trump), governs d’extrema dreta desmantellen l’Estat del benestar i lliuren estructures públiques a oligarques financers que financen organitzacions ultracatòliques lligades a estructures pronazis. En contrast, al Regne Unit, el Partit Laborista va augmentar cinc vegades les inversions en universitats públiques i recerca. A la Itàlia de Meloni, aliada a l’extrema dreta francesa i espanyola (com la presidenta de la Comunitat de Madrid, Ayuso), venen universitats privades a amics i gestors de fons, distribuint diplomes com a mercaderia. L’educació i les seves universitats públiques són valors universals que garanteixen igualtat per a tots els ciutadans.
Ciència, símbol i ressonància espiritual
La polilaminina es va tornar tendència a les xarxes socials. Imatges de la seva estructura molecular van circular àmpliament, i en un vídeo compartit en plataformes digitals moltes persones es van commoure en observar que la seva conformació tridimensional recorda la forma d’una creu. Per a alguns, aquesta coincidència visual va tenir una càrrega simbòlica profunda. Enmig d’històries de dolor, immobilitat i rehabilitació, la imatge va despertar expressions de fe i esperança. No com a substitució del mètode científic, sinó com a reacció humana davant la possibilitat de reconstrucció.
Aquesta ressonància simbòlica no altera la naturalesa del descobriment. La molècula no actua per fe, sinó per interacció bioquímica amb la matriu extracel·lular i els axons lesionats. Però el mode en què la societat interpreta els avenços científics també forma part de la història de la ciència. L’esperança necessita rigor per no convertir-se en frustració. I el rigor no exclou l’emoció col·lectiva quan una frontera mèdica comença a moure’s.
Del cos femení a la metàfora de la nació
La placenta és el primer Estat que coneixem. Media riscos, distribueix nutrients, sosté el que encara no pot sostenir-se per si mateix. És política biològica en estat pur. Que aquesta molècula derivi d’un component present a la placenta no és només una dada tècnica. És una metàfora poderosa. El cos femení —històricament subestimat— apareix com a origen d’una tecnologia regenerativa. Des del ventre fins a la rehabilitació neurològica, hi ha un fil simbòlic que uneix naixement i reconstrucció. La pàtria-mare que genera pot també intentar curar.
No com a propaganda. No com a mite. Sinó com a projecte civilitzador: una societat que inverteix en coneixement per no abandonar aquells que han perdut moviment. Un país que decideix no acceptar la paràlisi.
La polilaminina encara està en estudi. No tots els pacients respondran igual. No totes les lesions són idèntiques. El camí fins a un tractament àmpliament disponible és llarg i requereix més fases clíniques, més dades, més validació internacional. La ciència no es mou per ansietat col·lectiva. Es mou per evidència. I, tanmateix, fins i tot dins d’aquesta prudència, quelcom ha canviat: la paraula “irreversible” ja no és inqüestionable.
Quan una societat decideix investigar com regenerar nervis danyats, està dient quelcom sobre si mateixa. Està afirmant que no accepta la immobilitat com a destí inevitable. Que no naturalitza la interrupció com a final. La polilaminina no és només una molècula. És treball acumulat. És universitat pública. És cos femení convertit en tecnologia. És ciència brasilera insistint contra la incredulitat. I és, sí, motiu d’orgull. Perquè quan una molècula que va néixer del ventre comença a reconstruir connexions trencades, no només es mouen cossos. També es mou la confiança col·lectiva d’un país que recorda que la seva vocació més profunda potser no és la paràlisi, sinó la reconstrucció.
El finançament com a condició de possibilitat
Res d’això ocorre en el buit. Durant les primeres dècades del segle XXI, el Brasil va expandir significativament el seu sistema federal d’educació superior. Entre 2003 i 2015 –és a dir, durant el govern d’esquerra– es van crear noves universitats federals, es van integrar campus i es van ampliar els programes d’accés i retenció d’estudiants. El pressupost educatiu va créixer de manera sostinguda en aquest període, permetent consolidar infraestructura, laboratoris i carreres científiques a llarg termini. Aquesta expansió no va ser merament administrativa. Va ser estructural. Va permetre que grups d’investigació tinguessin continuïtat, que docents desenvolupessin línies sostingudes per dècades i que projectes d’alt risc científic —com l’estudi prolongat de la matriu extracel·lular— no fossin abandonats per falta de recursos immediats.
A partir de 2016, i especialment entre 2019 i 2022 –el període del govern de dreta al Brasil–, les universitats federals van enfrontar restriccions pressupostàries rellevants. Institucions van reportar retallades en despeses de funcionament, reducció de beques i dificultats per mantenir projectes en curs. L’oscil·lació pressupostària va afectar planificació, estabilitat acadèmica i previsibilitat científica. La ciència, però, no es desenvolupa en cicles electorals. Es desenvolupa en horitzons llargs. La polilaminina és fruit de més de dues dècades de treball continu. Sense finançament sostingut, aquesta continuïtat simplement no existiria.
Invertir en universitat pública no és un gest ideològic. És una decisió estratègica sobre el tipus de país que es vol construir. Europa i les tensions sobre la universitat pública mostren que, quan l’educació superior és tractada prioritàriament com a despesa a contenir o com a espai a reconfigurar políticament, la seva estabilitat institucional es torna fràgil. I la ciència necessita estabilitat.
La història de la polilaminina il·lustra una veritat simple però decisiva: els avenços científics que avui celebrem són el resultat de decisions pressupostàries preses dècades enrere. Quan una nació protegeix la seva universitat pública, està protegint descobriments que encara no sap que necessita. I potser aquí resideix la connexió final entre la placenta i l’Estat: tots dos sostenen el que encara no pot sostenir-se per si mateix, confiant que el temps revelarà el sentit d’aquesta inversió.
