El turisme que arriba a Catalunya des d’altres comunitats autònomes està perdent pes davant del creixement dels visitants internacionals. Les darreres dades disponibles mostren que el turisme nacional ha disminuït un 14% el 2026, després d’haver acumulat una caiguda del 13% entre el 2023 i el 2025. Aquesta evolució modifica progressivament la composició de la demanda turística catalana i reforça la importància dels mercats estrangers, especialment a Barcelona.
El retrocés fa que el nombre de visitants residents a la resta de l’Estat torni a aproximar-se als nivells registrats durant els primers anys de recuperació posteriors a la pandèmia. La tendència contrasta amb el comportament del turisme internacional, la presència del qual ha augmentat amb força durant el mateix període.
A Barcelona, el canvi resulta especialment visible. L’arribada de visitants estrangers ha augmentat un 72,3% des del 2021, consolidant la capital catalana com una de les principals destinacions internacionals d’Europa. Els Estats Units, França, el Regne Unit i Itàlia figuren entre els mercats emissors més rellevants i contribueixen a sostenir una activitat turística que continua tenint un pes considerable en l’economia de la ciutat.
Les dades oficials de la Generalitat mostren, a més, que durant el primer trimestre del 2026 els viatges a Catalunya realitzats per residents a la resta de l’Estat van disminuir un 13,2% interanual, fins a situar-se al voltant d’un milió de desplaçaments. La reducció confirma que no es tracta únicament d’una oscil·lació puntual de la temporada d’estiu, sinó d’una tendència que cal observar per les seves implicacions econòmiques.
El canvi en la procedència dels visitants planteja preguntes sobre el model turístic català. Una dependència més gran dels mercats internacionals pot generar ingressos i activitat econòmica, però també fa que determinades destinacions estiguin més exposades a l’evolució de l’economia mundial, als costos del transport aeri i a les variacions de la demanda internacional.
A Barcelona, a més, el debat turístic està estretament relacionat amb l’habitatge, la mobilitat i la pressió sobre l’espai públic. L’augment dels visitants estrangers es produeix mentre l’Ajuntament impulsa mesures destinades a reduir l’impacte del turisme sobre el parc residencial i a transformar progressivament el model d’allotjament turístic.
La caiguda del turisme nacional també obliga a observar quines destinacions catalanes estan suportant millor aquesta transformació i quines depenen en major mesura dels visitants procedents d’altres punts de l’Estat. La composició del turisme no és homogènia i les diferències territorials poden tenir conseqüències sobre els hotels, la restauració, el comerç i les activitats vinculades a l’oci.
Catalunya manté, per tant, una elevada capacitat d’atracció turística, però amb una estructura de demanda cada vegada més internacional. El repte per a les administracions serà determinar com gestionar aquest creixement sense incrementar les tensions territorials i residencials, i com aconseguir que l’activitat turística continuï generant riquesa sense aprofundir els desequilibris que ja afecten especialment Barcelona.
