Envellim. I aquesta és, probablement, una de les grans transformacions i triomfs socials del nostre temps. Viurem més anys i, en molts casos, ho farem amb més autonomia i qualitat de vida. Però també augmentaran les situacions de fragilitat, dependència i necessitat de cures. La pregunta que ens hem de fer com a societat és clara: estem preparats per cuidar les nostres persones grans i les persones dependents, tinguin l’edat que tinguin?
La resposta no pot recaure exclusivament sobre les famílies. Durant massa temps hem assumit que les cures són una qüestió privada, resolta dins de casa i, massa sovint, sobre les espatlles de les dones. Però cuidar és una responsabilitat social i política. I també és una qüestió de drets.
La dependència no és sinònim de vellesa. Pot afectar persones de qualsevol edat per raons de malaltia, discapacitat o altres circumstàncies. I quan arriba, transforma també la vida de qui cuida. La societat reconeix que aquesta responsabilitat pot provocar esgotament físic i emocional i les administracions ofereixen serveis d’acompanyament a les persones cuidadores.
Però encara hem d’anar més enllà.
Pensem en qui ha d’acompanyar un pare o una mare dependent mentre treballa a jornada completa. En qui ha de faltar a la feina per una visita mèdica, reduir jornada o renunciar a oportunitats professionals. En qui viu permanentment pendent d’una trucada, dorm malament, arrossega cansament, dolor, culpa o ansietat. La sobrecàrrega no és només física: és també emocional, econòmica i social. I pot acabar afectant la salut, les relacions familiars i fins i tot la permanència en el mercat laboral.
Per això són tan importants polítiques com el Pla Cura del Govern de la Generalitat, que aposta per avançar cap a un nou model de cures i per una atenció més integrada, comunitària i centrada en la persona. El Govern també planteja reforçar la coordinació entre els serveis socials i sanitaris, l’atenció domiciliària i l’atenció a les residències.
Aquest és el camí: que ningú hagi de triar entre cuidar la persona que estima i mantenir la seva feina. Que tenir cura no impliqui quedar-se sol. Que les persones grans puguin envellir amb dignitat, autonomia i el màxim temps possible al seu entorn. I que les persones dependents, independentment de la seva edat, rebin l’atenció que necessiten.
Tenim davant nostre un gran repte demogràfic, però també una gran oportunitat per construir una societat més justa. Una societat que cuida és una societat que protegeix, que acompanya i que no deixa ningú enrere.
I cuidar-nos entre nosaltres no pot ser només una qüestió de bona voluntat. Ha de ser una prioritat de país.
