Durant anys ens van dir que la socialdemocràcia era morta. que pertanyia al segle XX, que l’Estat del Benestar era massa car i que paraules com igualtat, solidaritat, justícia social o serveis públics havien perdut capacitat per mobilitzar les societats modernes. Potser es van equivocar.
El que passa a Suècia mereix una lectura que vagi molt més enllà d’unes eleccions extraordinàriament ajustades. Els socialdemòcrates de Magdalena Andersson han tornat a ser la primera força i el bloc progressista disputa vot a vot la possibilitat de recuperar el govern després de quatre anys d’una dreta sostinguda i condicionada profundament per l’extrema dreta.
El resultat definitiu encara ha d’esperar, però sembla quelcom evident: la socialdemocràcia resisteix.
Suècia i la memòria d’Olof Palme
No deixa de tenir una enorme càrrega simbòlica que passi precisament a Suècia, un dels països que millor va representar històricament la construcció de l’estat social europeu. Olof palme ho va expressar amb una idea extraordinàriament senzilla: “no existeixen ells i nosaltres, només nosaltres”. La solidaritat, deia, havia de ser indivisible. Aquí hi ha bona part de la diferència entre dues maneres d’entendre la política.
L’extrema dreta necessita un “ells” permanentment: l’immigrant, l’estranger, el diferent, Europa, els sindicats, els impostos. la socialdemocràcia va néixer precisament per construir un “nosaltres”. I aquest significa sanitat pública, educació pública, pensions dignes, formació, protecció davant de la desocupació i oportunitats per incorporar-se al mercat laboral.
L’Estat del Benestar no és pas una abstracció ideològica. És el metge que us atén independentment del vostre compte corrent; l’escola on estudia el fill del treballador; la pensió després d’una vida treballant; lajuda quan apareix la desocupació i la formació que permet començar una altra vegada.
També la socialdemocràcia sueca ha canviat. avui manté posicions migratòries molt més restrictives que les que històricament va defensar l’esquerra escandinava, però hi ha una diferència fonamental entre governar la immigració i convertir l’immigrant en enemic.
Europa necessita normes, fronteres, integració i polítiques migratòries ordenades. però també necessita humanitat.
Regne Unit: l’esquerra que va néixer de la mina
El Regne Unit ofereix un altre ensenyament. També ens van dir que el laborisme estava acabat. i va tornar al govern. Per comprendre el que significa històricament el labour potser convingui recordar Aneurin «Nye» Bevan. Fill d’una família minera, va entrar a la mina amb catorze anys, va ser sindicalista i va acabar convertint-se en el gran arquitecte polític del servei nacional de salut britànic.
El 1944 va deixar una frase que encara defineix una forma de fer política: «no represento els grans caps de dalt. represento la gent de baix». Vet aquí l’essència. L’esquerra democràtica recupera el sentit quan torna a parlar de la vida de la gent: hospitals, col·legis, salaris, vivenda, feina i pensions. I també de seguretat.
Perquè seguretat no vol dir únicament policia i fronteres. Seguretat és saber que si malalts hi haurà un hospital. Que després de treballar durant dècades tindràs una pensió. Que els teus fills podran estudiar encara que tu no els puguis pagar una universitat privada. Que perdre la feina no significarà caure immediatament en la pobresa. Això també és seguretat.
Itàlia: entre Gramsci i Meloni
Itàlia representa un altre escenari. Giorgia Meloni va aconseguir ocupar un enorme espai polític mentre l’esquerra estava fragmentada, però comencen a aparèixer lideratges i experiències capaces de reconstruir una alternativa progressista.
Entre ells hi ha Silvia Salis, alcaldessa de Gènova, la victòria municipal de la qual ha cridat l’atenció molt més enllà de la seva ciutat. Encara seria precipitat convertir-la en candidata nacional, però la seva aparició demostra que hi ha un espai polític esperant ser reconstruït.
Antonio Gramsci va escriure des de la presó una de les frases més inquietants del pensament polític europeu: «la crisi consisteix precisament que allò vell mor i allò nou no pot néixer; en aquest interregne apareixen els fenòmens morbosos més diversos». Potser Europa està vivint precisament aquest interregne.
La vella dreta conservadora s’afebleix, el centre perd espai i l’extrema dreta intenta ocupar el buit.
El desafiament de l’esquerra italiana no consisteix únicament a derrotar Meloni. Consisteix a aconseguir que neixi alguna cosa nova abans que els monstres de l’interregne acabin convertint-se en normalitat.
França: quan desapareix el centre
França potser és l’exemple més preocupant. Durant anys Emmanuel Macron va construir un enorme espai central que va debilitar simultàniament el partit socialista i la dreta republicana tradicional. Ara, aquest espai es fragmenta mentre l’extrema dreta apareix extraordinàriament enfortida.
François Mitterrand va pronunciar el 1995, davant el parlament europeu, una frase que va acabar convertint-se gairebé en el seu testament polític: “el nacionalisme és la guerra”.
No parlava només dels conflictes militars del passat. Advertia les generacions futures sobre una Europa que podia tornar a tancar-se a les seves fronteres, les seves pors i les seves identitats enfrontades. Trenta anys després, aquella advertència resulta inquietantment contemporània.
Perquè quan la dreta democràtica intenta competir amb l’extrema dreta utilitzant el llenguatge, els enemics i part de les propostes, sol produir-se una paradoxa: l’elector acaba preferint l’original a la còpia. I la dreta conservadora acaba sent devorada per allò que pretenia domesticar.
El veritable canvi polític europeu
Potser aquest és el fenomen que estem contemplant. No simplement el creixement de l’extrema dreta, sinó l’erosió progressiva de l’espai polític que durant dècades van ocupar conservadors moderats, democristians i liberals.
Europa s’està polaritzant. D’una banda apareixen els qui construeixen políticament des de la por, la identitat i la cerca permanent d’enemics. De l’altre s’haurà de reconstruir una socialdemocràcia capaç d’oferir protecció, igualtat d’oportunitats, serveis públics i seguretat econòmica. No n’hi ha prou de dir no a l’extrema dreta. Cal explicar perquè serveix l’esquerra. Serveix per defensar les pensions, per garantir la sanitat i l’educació públiques, per protegir els salaris, per facilitar l’accés a l’habitatge, per formar el treballador que necessita tornar al mercat laboral, per governar la immigració des de la legalitat sense renunciar a la humanitat i per garantir una cosa profundament europea: que ningú no quedi abandonat quan ensopegui.
Espanya tampoc no està fora d’aquesta discussió. També aquí la dreta conservadora haurà de decidir fins a on vol caminar acompanyada per l’extrema dreta i la socialdemocràcia haurà de demostrar que continua sent útil per a la vida quotidiana de milions de persones.
Per això Suècia és molt més que Suècia.
El Regne Unit va demostrar que el laborisme podia tornar. Itàlia comença a cercar una alternativa. França mostra els perills de la desaparició del centre. I Suècia recorda ara que l’avenç de l’extrema dreta no és irreversible.
Palme va parlar d’un “nosaltres”. Bevan va triar representar “els de baix”. Gramsci va advertir sobre els monstres que apareixen quan el que és vell mor i el que és nou encara no aconsegueix néixer. I Mitterrand ens va recordar on pot acabar el nacionalisme. Quatre països. Quatre veus. Un mateix advertiment.
Europa haurà d’escollir entre administrar la por o reconstruir l’esperança.
La socialdemocràcia va ser donada per morta massa vegades. Potser simplement esperava tornar a recordar per què va néixer.
