Sobirania, Trump i la disputa per una política internacional que torna a parlar el llenguatge de la força
Hi ha frases que pertanyen a l’instant en què són pronunciades i hi ha frases que semblen arribar des d’un altre segle.
«El Brasil no cap al pati de ningú», va dir Luiz Inácio Lula da Silva el 22 de setembre, des de la tribuna de l’Assemblea General de les Nacions Unides. No va esmentar Donald Trump pel seu nom. No calia. El discurs parlava d’ingerències electorals, de temptacions hegemòniques, de zones d’influència i de la necessitat que l’Amèrica Llatina pugui decidir el seu propi destí.
La metàfora del pati, a més, no va aparèixer del no-res. El Govern de Trump ha recuperat explícitament una política de primacia estatunidenca sobre l’hemisferi occidental, acompanyada de pressió econòmica, amenaces i una major disposició a utilitzar instruments de força. En el seu propi discurs davant l’ONU, Trump va defensar una política de predomini estatunidenc a l’hemisferi i va presentar la lluita contra els càrtels com a argument per a una actuació més agressiva a la regió.
El problema, per tant, és més gran que una disputa entre dos presidents.
És quina idea de món està guanyant espai.
Perquè el trumpisme es pot entendre, més enllà de Trump com a individu, com una determinada gramàtica política: la nació primer, l’acord mentre resulti convenient, la pressió com a instrument diplomàtic, l’amenaça com a forma de negociació i la força com a argument quan les institucions deixen d’obeir.
I una gramàtica també pot viatjar.
No significa que tots els moviments que incorporen alguna d’aquestes característiques siguin trumpistes ni que existeixi una única versió internacional del fenomen. Significa una cosa més incòmoda: determinades formes de fer política poden convertir-se en models d’imitació fins i tot lluny del seu lloc d’origen.
La contaminació, aleshores, no seria una bandera ni un partit. Seria una lògica.
Una lògica segons la qual cada país ha de tenir el seu enemic, cada negociació ha de tenir un vencedor i cada territori estratègic ha de pertànyer, d’una manera o altra, a algú.
El problema és que l’Amèrica Llatina coneix massa bé aquesta història.
Coneix les repúbliques convertides en àrees d’influència. Coneix els cops d’estat justificats en nom d’interessos superiors. Coneix els recursos naturals que deixen de semblar propietat dels seus pobles quan adquireixen valor estratègic. Coneix també el vell costum d’anomenar ordre internacional allò que, vist des del sud, sovint s’assembla força a una jerarquia.
Per això la frase de Lula té una dimensió que va més enllà de Lula.
Un país sobirà no és un país aïllat.
El Brasil no necessita tancar les portes al món per afirmar que cap potència té dret a decidir qui pot entrar-hi.
I aquí apareix una coincidència particularment reveladora amb una notícia aparentment molt més prosaica: la promulgació de l’acord de lliure comerç entre Mercosur i EFTA.
El tractat, signat el 2025 després de deu rondes de negociacions iniciades el 2017, estableix compromisos per ampliar el comerç i les inversions entre Mercosur i Islàndia, Liechtenstein, Noruega i Suïssa. Per al Brasil, entrarà en vigor en el pla jurídic extern l’1 d’octubre de 2026.
Pot semblar una notícia exclusivament econòmica.
No ho és del tot.
Perquè hi ha una cosa profundament política en negociar durant anys en lloc d’imposar; construir regles en lloc de dictar-les; obrir mercats mitjançant acords entre les parts en lloc d’assumir que una d’elles té el dret natural d’establir les condicions.
El mateix tractat incorpora, a més de comerç i inversions, disposicions sobre desenvolupament sostenible, medi ambient, biodiversitat i drets humans.
No cal idealitzar un tractat comercial per comprendre la diferència.
El multilateralisme no significa que tothom tingui el mateix poder. Mai no l’han tingut. Significa, almenys com a principi, que el poder no hauria de ser l’única regla.
I aquesta és precisament la disputa que es fa cada vegada més visible.
Mentre una part del món sembla recuperar el vocabulari dels aranzels, les amenaces, les sancions, les zones d’influència i la intervenció, una altra intenta conservar la ficció —o l’esperança— que els països poden asseure’s al voltant d’una taula i negociar condicions sense que un d’ells hagi d’acceptar per endavant qui mana.
El Brasil no cap al pati de ningú.
Però tampoc necessita convertir ningú en el seu propi pati.
La sobirania no consisteix a tenir un imperi més gran. Consisteix a no necessitar-ne cap.
I potser aquesta és la pregunta veritablement incòmoda del nostre temps: si el món torna a organitzar-se al voltant dels qui tenen més armes, més diners o més capacitat per imposar costos, quin espai quedarà per als qui encara creuen que les fronteres són línies entre països i no tanques al voltant de propietats alienes?
Perquè els patis sempre tenen amo.
Les nacions, no n’haurien de tenir.
