Hi ha un cansament que no sempre es treu dormint.
És aquell que apareix quan fa massa temps que intentes arribar a tot: a la feina, a la família, a les arracades, al que esperen de tu i, per descomptat, al que tu mateix esperes de tu.
I no només cal arribar-hi. Cal fer-ho bé. De vegades, fins i tot perfecte.
Per fora, pot semblar que tot està sota control. Comples, resols, organitzes, segueixes endavant. Però per dins la sensació pot ser molt diferent: sempre queda una cosa pendent, una cosa que podries haver fet millor o aquella incòmoda sensació que encara no n’hi ha prou.
A la consulta em trobo moltes vegades amb persones molt responsables, d’aquelles que aparentment poden amb tot i que poques vegades es permeten fallar. I precisament elles solen arribar tremendament cansades.
No necessàriament perquè facin més que els altres, sinó perquè viuen amb una exigència interna que poques vegades descansa.
Si alguna cosa surt bé, era el que havien de fer. Si alguna cosa surt malament, apareix immediatament el retret: “Hauria de fer-ho millor”, “Com em vaig poder equivocar?”, “M’hauria d’haver adonat”.
I aquí hi ha una diferència important. Una cosa és ser responsable, voler créixer i aprendre dels nostres errors. Una altra de molt diferent és sentir que cada error diu alguna cosa sobre qui som. Perquè quan això passa, ja no pensem simplement: “Això no em va sortir bé”.
Vam començar a sentir: «Jo no ho vaig fer bé. Jo vaig fallar».
I això pesa.
L’autoexigència, a més, sol tenir bona fama. La confonem fàcilment amb compromís, responsabilitat o ganes de superar-nos. I és clar que voler fer les coses bé pot ser una cosa positiva.
El problema apareix quan mai no arribem a sentir que és suficient.
Quan aconseguim alguna cosa i el nostre cap ja està pensant en el següent. Quan descansar ens fa sentir culpables. Quan demanar ajuda costa moltíssim o quan dir “avui no puc amb tot” es viu gairebé com una derrota.
Potser part de cuidar-nos també consisteix a acceptar una cosa que sembla molt senzilla, però que a moltes persones els costa moltíssim:
No ho hem de fer tot bé tot el temps.
Podem equivocar-nos.
Podem tenir un dia dolent.
Podem canviar d’opinió, demanar ajuda o deixar alguna cosa per demà.
Fins i tot podem fer algunes coses simplement “prou bé”.
I no passa res.
Abaixar l’autoexigència no vol dir tornar-nos conformistes ni deixar de créixer. Significa aprendre a avançar sense estar lluitant constantment amb nosaltres mateixos.
Per això, potser avui val la pena fer-se una pregunta:
Estic intentant fer-ho bé o estic intentant demostrar-me que soc suficient?
Perquè de vegades darrere de tanta exigència hi ha una cosa molt més profunda: la necessitat de sentir que valem, que som reconeguts, estimats o suficients.
I el nostre valor no hauria de dependre de quant fem, quant resolem o quantes vegades encertem.
Potser no et cal exigir-te una mica més.
Potser et cal començar a parlar-te d’una altra manera quan les coses no surten com esperaves.
Perquè també aquests dies en què no arribes a tot, t’equivoques o simplement estàs cansat, segueixes sent tu.
I això també mereix ser tractat amb amabilitat.
Si alguna cosa d’aquest article va ressonar amb tu i sents que necessites comprendre millor el que estàs vivint emocionalment, em pots escriure. Estaré encantada d’acompanyar-te.
Dra. Cristina Amézaga
Psicòloga i Hipnoterapeuta
Terapeuta de parella i família
Nº de Col·legiada: AO13874
IG: @cristina.amezaga
