Hi ha cançons que parlen d’un lloc. D’altres parlen d’una època. I n’hi ha algunes que sembla que parlin d’una cosa més difícil de posar en paraules: de la manera com un continent aprèn a reconèixer-se sense demanar permís. «Madre Pan», de Cuscobayo, pertany a aquesta última categoria.
No comença amb una bandera, ni amb una frontera, ni amb un nom de pàtria. Comença amb aire, mar i cel: «Mira que tengo aire, mira que tengo mar / Mira que tengo cielo pa alentar». Abans de qualsevol Estat, abans de qualsevol mapa, hi ha els elements que sostenen la vida. Abans de la nació hi ha la terra.
L’elecció no és innocent: Cuscobayo ha construït la seva identitat musical precisament en aquest territori on les fronteres polítiques semblen menys convincents que les culturals: una Amèrica Llatina que es reconeix en els seus ritmes, en les seves barreges i en els seus desplaçaments.
Una banda nascuda al sud del Brasil que barreja murga, cúmbia, reggae, rock, milonga, samba i xote no necessita explicar gaire què significa viure en una regió on les fronteres mai no van aconseguir separar del tot allò que la història havia barrejat. «Madre Pan» porta aquesta intuïció fins a les seves últimes conseqüències.
«Mira que tienes pan cuando creyes en mi», diu la cançó. Després arriba la pluja: «Te regalé la lluvia, no hay que competir». I apareix una idea aparentment senzilla, però profundament política: no cal competir.
La natura no funciona com el mercat. La pluja no pregunta qui mereix rebre-la. El vent no demana documents. El cel no reconeix duanes. La terra alimenta sense demanar una bandera a canvi. Però l’ésser humà va aprendre a dibuixar murs damunt seu.
«Rasca mi piel con muros», canta la veu de la cançó. La imatge transforma la frontera en una ferida: el mapa deixa de ser una representació abstracta i es converteix en una marca sobre el cos de la terra. I aleshores apareix la frase que concentra bona part de la filosofia de la cançó:
«Yo no te pido sangre, eso no te hace grande.»
Hi ha tota una història amagada aquí: durant segles, els Estats van construir relats de grandesa al voltant del sacrifici i de la sang vessada per la pàtria. La identitat col·lectiva es va utilitzar massa vegades per justificar que alguns cossos poguessin ser lliurats en nom d’uns altres.
Però la mare de «Madre Pan» rebutja aquest pacte. No demana sang. No demana sacrifici. No demana que ningú mati en nom seu. Després arriba el nucli polític de la cançó:
«Soberana, sin banderas.»
La contradicció només és aparent. La cançó proposa una sobirania que no depèn de la possessió d’un territori ni de l’exclusió de qui és a l’altra banda d’una línia. És la sobirania de la terra sobre els qui l’habiten, d’una comunitat sobre el seu propi destí i d’un cos sobre aquells que pretenen administrar-lo.
No és casual que, en una cançó travessada per l’espanyol i el portuguès, la identitat aparegui sense necessitat d’una bandera que la certifiqui. Amèrica Llatina ha viscut massa temps sota identitats definides des de fora: territori conquerit, administrat, tutelat, endeutat, intervingut i explicat per altres.
«Madre Pan» proposa una altra forma de pertinença: no la de qui posseeix la terra, sinó la de qui reconeix que en forma part. Per això la cançó pot ser ecològica sense convertir-se en un simple himne ambiental. La natura no apareix com a paisatge. Apareix com a subjecte. Té dolor. Té pell. Té veu.
«Tienes boca, que hable por mí.»
La terra necessita la nostra veu perquè som nosaltres qui podem parlar dins de les institucions que la perjudiquen. Però parlar per ella no significa apropiar-se’n. Significa reconèixer que la nostra existència depèn d’allò que pretenem dominar.
A partir d’aquí, la cançó desfà les fronteres entre natura i humanitat: «Soy roca dura y más toda la suavidad», diu. Després invoca Gaia i amplia la imatge cap a «toda la espiral».
Ja no som únicament davant de la Terra, sinó davant d’una concepció del món com a continuïtat: terra, cos, casa, carrer, herba, vent, sol, cosmos. L’última estrofa ho resumeix tot amb una delicadesa que contrasta amb la violència dels versos anteriors:
«Solo, grama, rua, casa e mãe.»
La cançó comença mirant el cel i acaba a casa. L’universal cap en allò quotidià; el cosmos es pot trobar en un carrer, en l’herba, en una casa. La paraula «mare» pot anomenar alhora una dona, una comunitat, una terra i un planeta.
És aquí on «Madre Pan» deixa de ser únicament una cançó sobre la natura i es transforma en una cançó sobre la pertinença. Però pertinença sense propietat. Identitat sense exclusió. Sobirania sense banderes.
En temps en què les fronteres tornen a presentar-se com a resposta per a gairebé tot, aquesta idea adquireix una força particular. S’aixequen murs per protegir identitats, es recuperen nacionalismes per fabricar enemics i s’invoca la pàtria per transformar les diferències polítiques en guerres culturals permanents.
La resposta de Cuscobayo és menys solemne i, precisament per això, més radical: mirar al voltant. Hi ha aire. Hi ha mar. Hi ha cel. Hi ha pluja. Hi ha pa. I hi ha un tambor:
«Soy tambor, como vos.»
El tambor no representa una nació. Representa una comunitat. El seu llenguatge és anterior a la frontera: cos, memòria, celebració i resistència. La mateixa música llatinoamericana demostra que un ritme pot viatjar de Montevideo a Porto Alegre, de Buenos Aires a São Paulo, barrejar-se amb d’altres i continuar pertanyent a tots aquests llocs. Potser aquesta sigui la veritable radicalitat de la cançó.
No proposa una Amèrica Llatina idealitzada, sense conflictes ni contradiccions. Proposa una cosa més humil: recordar que, abans de preguntar-nos de quin costat d’una frontera som, pertanyem a alguna cosa que no hem creat i que tampoc podem comprar.
La terra.
L’aigua.
L’aire.
El cos.
La casa.
La vida.
«Madre Pan» no demana una bandera nova. Demana que deixem de confondre sobirania amb domini. Perquè hi ha coses que no es compren. Hi ha coses que no es divideixen sense deixar ferides. I hi ha coses que no necessiten un amo per pertànyer-nos.
Potser, després de tants segles intentant conquerir la terra, la pregunta més política continua sent també la més senzilla: i si, en lloc de preguntar-nos quina part del món ens pertany, comencéssim a preguntar-nos de quina part del món formem part?
