Davant del desnonament, expropiació. Davant l’odi, valentia. Enfront del feixisme, socialització
Hi ha moments en què la política ha de deixar d administrar resignacions i recuperar la seva capacitat per transformar la realitat. Aquest n’és un.
L’habitatge és un dels grans problemes socials d’Espanya. Milers de joves treballen i no es poden emancipar. Famílies senceres destinen una part insuportable dels seus ingressos al lloguer. Tenir feina ja no garanteix poder construir una llar.
Mentrestant, els grans fons d’inversió i les forquilles han convertit l’habitatge en un actiu financer. Davant d’aquesta realitat cal triar: ampliar el parc públic, mobilitzar l’habitatge permanentment buit i utilitzar, amb totes les garanties constitucionals, l’expropiació per causa d’interès social quan escaigui davant de grans concentracions d’habitatge.
Un habitatge és, abans que un actiu financer, el lloc on una persona construeix la vida.
Davant l’odi, valentia. Valentia democràtica davant del racisme, la xenofòbia, l’homofòbia, el masclisme i davant dels qui substitueixen les idees per l’insult, l’assenyalament o la mentida. La democràcia no es defensa amagant-se. Es defensa exercint-la.
I hi ha una altra batalla: defensar l?Estat social. L’educació pública, la sanitat pública, les pensions i la dependència no són despeses prescindibles. Són drets i conquestes socials.
Redistribuir significa que qui més en té contribueixi més; que els serveis públics siguin forts; que els diners o el patrimoni familiar no determinin la nostra educació, la nostra salut ni el nostre futur. I vol dir recuperar sense complexos una paraula que alguns han volgut convertir en prohibida: socialitzar.
Socialitzar drets, oportunitats, coneixement i benestar. Posar límits democràtics al poder econòmic quan entra en conflicte amb drets essencials. Per això defensem polítiques d’esquerra: fiscalitat progressiva, vivenda assequible, salaris dignes, educació i sanitat públiques, protecció social i redistribució de la riquesa.
Governar és triar. I també preguntar.
PP i Vox reivindiquen sovint que es doni la veu als ciutadans. Doncs fem-ho. Preguntem-los per allò que condiciona la vida de milions de persones: l’habitatge.
Preguntem als nostres joves que treballen i no poden marxar de casa. A les famílies que hi dediquen una part enorme del sou al lloguer. I també debatem sobre el pes creixent dels interessos financers i immobiliaris en un bé que la Constitució vincula a una funció social.
També hi ha connexions públiques entre grans estructures financeres i persones vinculades a la política. La CNMV va documentar que José María Aznar Botella va ser conseller d’Haia Real Estate i Gesnova, societats relacionades amb el grup Cerberus. La dada interessa no pel cognom sinó perquè ajuda a entendre la dimensió econòmica del mercat immobiliari.
El problema no són els cognoms. El problema és el model.
Volem que l’habitatge sigui fonamentalment un dret o que la seva lògica quedi determinada per la condició d’actiu financer? Que respongui la ciutadania.
Hi ha un precedent. A Berlín, la iniciativa Deutsche Wohnen & Co enteignen va portar a les urnes la proposta de socialitzar els parcs de vivenda de grans companyies privades. El 26 de setembre del 2021, el 57,6 % dels participants va votar a favor. La proposta afectava empreses privades amb més de 3.000 vivendes i contemplava compensació.
Fem també aquest debat a Espanya. Defensem una gran recollida de signatures per reclamar una consulta sobre l’expropiació o socialització d’habitatges pertanyents a grans fons d’inversió i grans forquilles, amb les garanties constitucionals i les indemnitzacions que corresponguin legalment, per incorporar-les al parc públic.
No parlem de la vivenda familiar ni del petit propietari. Parlem de grans concentracions immobiliàries i de decidir democràticament on acaba el benefici econòmic legítim i on comença l’obligació de l’Estat de protegir l’interès general.
Hi ha, a més, una qüestió jurídica que no s’ha d’amagar. L’article 92 de la Constitució estableix que les decisions polítiques de transcendència especial es poden sotmetre a referèndum consultiu. Si es pretén que una consulta estatal daquesta naturalesa tingui efectes jurídicament vinculants, caldrà articular prèviament les reformes que constitucionalment corresponguin.
Aquest és precisament el debat que proposem obrir: firmes, discussió pública, garanties jurídiques i vot ciutadà.
Que decideixi la ciutadania. I que, si l’ordenament es reforma per fer-ho possible, la decisió sigui vinculant.
Sense por.
