Fa 25 anys que Alejandro González Iñárritu viu als Estats Units, però ara es prepara per marxar. El cineasta mexicà ho ha explicat en una entrevista a Radio Euskadi, on ha relacionat aquesta decisió amb el clima polític i social que viu el país sota l’administració Trump. Per al director, l’ideal del somni americà ha quedat molt lluny. La seva frase resumeix el desencant amb una duresa poc habitual: s’ha acabat la festa i el somni americà ara és un malson.
Iñárritu no parla des de fora. Ha desenvolupat una part essencial de la seva carrera als Estats Units, ha viscut allà durant dècades i ha rebut alguns dels reconeixements més importants de Hollywood. Tot i això, considera que l’èxit professional no elimina la condició d’immigrant. Segons va explicar, el problema no és només legal o administratiu, sinó també emocional i social: té a veure amb la manera com es mira qui ve de fora, com se’l tracta i quin lloc se li permet ocupar.
Quatre Oscar i una identitat marcada pel desarrelament
La trajectòria d’Iñárritu a Hollywood és excepcional. Amb Birdman o (La inesperada virtud de la ignorancia) va guanyar els Oscar a millor direcció, millor guió original i millor pel·lícula. Un any després va tornar a imposar-se en la categoria de millor direcció amb El renacido, el western que també va donar a Leonardo DiCaprio el seu primer Oscar com a actor protagonista. En molt poc temps, el director mexicà es va consolidar com una de les figures més influents del cinema internacional.
Però darrere d’aquests premis hi ha una biografia travessada per la migració. Iñárritu ha tractat sovint aquest tema a les seves pel·lícules, no com una idea abstracta, sinó com una experiència que transforma la manera de mirar el món. En la conversa amb Radio Euskadi va insistir que marxar d’un país i construir una vida en un altre deixa una empremta difícil d’esborrar. Ni la posició econòmica, ni el reconeixement, ni l’estatus social anul·len del tot aquesta sensació.
El director ho descriu com una mena de desplaçament permanent. Qui ha migrat, diu, ja no torna a pertànyer del tot a cap lloc. És una idea que recorre bona part de la seva obra i que apareix amb força en Bardo, falsa crónica de unas cuantas verdades, una pel·lícula construïda precisament al voltant de la identitat, la memòria i el retorn impossible.
Arrels basques i un nom convertit en homenatge
La conversa també va deixar un detall menys conegut de la història familiar del cineasta. Iñárritu va explicar a Radio Euskadi que té arrels basques per part d’un avantpassat anomenat Silverio Iñárritu. Segons va relatar, Silverio va néixer el 1842 a Gordexola, a Biscaia, i va emigrar de jove a Veracruz, on es va casar amb una dona veracruzana. D’aquella branca familiar prové el cognom que avui porta el director.
Aquest origen no ha quedat només en l’àmbit genealògic. Iñárritu va explicar que el protagonista de Bardo es diu Silverio Gama com a homenatge a aquell avantpassat. El cognom Gama prové del seu pare, també vinculat familiarment a aquella zona. La tria del nom no és casual ni decorativa: connecta la pel·lícula amb una història de moviments, herències i identitats barrejades que forma part de la pròpia vida del director.
Una sortida sense destinació anunciada
Iñárritu no ha concretat on viurà quan deixi els Estats Units. El que sí ha deixat clar és que sent que una etapa s’ha acabat. La decisió resulta especialment significativa perquè no arriba després d’un fracàs professional, sinó després d’una carrera marcada pel reconeixement. Va arribar al país buscant un espai on créixer, el va trobar i ara torna a fer les maletes per motius que tenen més a veure amb el clima social que amb el cinema.
La seva reflexió va més enllà del cas personal. Parla d’una experiència compartida per milions de persones que han deixat el seu país i han descobert que l’arrelament no sempre arriba amb els anys. Iñárritu ho va resumir amb una imatge poderosa: viure la migració és com estar dins l’aigua buscant el fons sense arribar a trobar-lo mai. En el seu cas, aquesta sensació torna ara a posar-lo en moviment.
