Habitatge, immigració i joves: el nou camp de batalla. Aquesta ja no és la Catalunya del 2017. L’independentisme continua, però ha canviat. I també han canviat les preocupacions dels ciutadans. L’habitatge apareix com el principal problema per aproximadament un terç dels entrevistats.
La immigració ocupa el segon lloc i és la primera preocupació entre els votants d’Aliança Catalana i Vox, encara que la seva presència és molt més transversal.
L’esquerra cometria un error enorme si interpretés que parlar d’immigració significa acceptar el marc ideològic de l’extrema dreta. La societat ja parla d’immigració.
Per tant, una esquerra democràtica necessita construir la pròpia resposta. Legalitat. Drets i deures. Ordre. Integració. Convivència. Recursos suficients per als municipis. Educació. Ocupació. I rebuig absolut de la xenofòbia. Europa, Espanya i Catalunya necessiten immigració per raons demogràfiques i econòmiques, però necessitar immigració no vol dir renunciar a governar-la.
Integrar tampoc no significa exigir a ningú que renunciï a l’origen. Significa construir ciutadania comuna al voltant de les nostres lleis, els nostres drets i els nostres valors democràtics. Però tampoc no podem permetre que la immigració oculti el principal problema material que identifica l’enquesta: l’habitatge. Quan una generació treballa i no es pot emancipar, la democràcia té un problema.
Quan un salari no permet pagar un lloguer, la democràcia té un problema.
Quan viure a Barcelona o en bona part de la seva àrea metropolitana es comença a convertir en un privilegi, tenim un problema polític de primera magnitud.
L’enquesta mostra, a més, una societat que reclama una intervenció pública considerablement més gran en aquesta matèria: un 45 % aposta per regular els preus i un altre 38 % per incrementar l’habitatge públic i els ajuts.
I conté una advertència per al Govern: només un 18% dels enquestats consideren que s’estan complint els compromisos sobre construcció d’habitatge protegit. Darrere del problema habitacional hi ha una altra dada que tampoc no es pot ignorar: un 24% afirma que els seus ingressos són insuficients i té dificultats per tirar endavant, mentre que un altre 7% els considera totalment insuficients per viure. Aquest és el terreny polític del present.
Una generació que no pot accedir a un habitatge no necessita una nova batalla de banderes. Necessita una casa. Una família que espera atenció sanitària necessita que funcionin els serveis públics. Un treballador el salari del qual perd capacitat adquisitiva necessita recuperar seguretat econòmica.
I una societat preocupada per la immigració necessita una política capaç de parlar simultàniament d’integració, legalitat, drets, deures i convivència sense xenofòbia però també sense negar els problemes. La resposta a la por no pot ser només moral: ha de ser material. A més, hi ha un altre senyal especialment preocupant.
Aproximadament la meitat dels enquestats considera que Catalunya va per mal camí i només al voltant d’un 20% creu que avança en la direcció correcta. Entre els joves, la percepció negativa s’aproxima al 60%. Una democràcia pot sobreviure a moltes crisis.
El que difícilment es pot permetre és que els seus joves deixin de creure que demà viuran millor que avui. Si estudiar no garanteix oportunitats, treballar no permet independitzar-se, llogar un habitatge és impossible i formar una família es converteix en un projecte permanentment ajornat, apareix una generació disponible per a la ruptura. I les respostes radicals hi troben un terreny fèrtil.
Qui explica el malestar hi pot construir la majoria. Antonio Gramsci va comprendre que la política no consisteix només a controlar governs. Consisteix també a construir hegemonia i convertir determinades interpretacions de la realitat en sentit comú.
Stuart Hall va estudiar després com el thatcherisme havia après precisament aquesta lliçó. Ernesto Laclau va analitzar la capacitat d’articular demandes socials diferents al voltant de determinats significants polítics. Wolfgang Streeck ha estudiat les tensions que apareixen quan el capitalisme democràtic deixa de proporcionar simultàniament seguretat i expectatives de progrés. Les seves reflexions continuen sent útils per entendre avui la Catalunya. Una crisi d’habitatge no és automàticament d’esquerres. Una llista d’espera sanitària tampoc.
Un salari insuficient no és esquerres. La preocupació per la immigració tampoc no pertany inevitablement a la dreta. Els problemes no voten. Les persones sí.
I ho fan després d’interpretar qui consideren responsable del que els passa. Aquí rau la batalla. Quan una persona sent que la seva vida empitjora necessita una explicació. El populisme ofereix una extraordinàriament senzilla: un culpable. L´immigrant. Brussel·les. Madrid. Catalunya. Els polítics. Els jutges. Les elits. Donald Trump va comprendre perfectament aquest mecanisme i el trumpisme ha convertit la simplificació, la polarització, la construcció permanent d’enemics i la deslegitimació institucional en un mètode polític exportable.
Però també conté la seva contradicció. Es pot mobilitzar durant un temps una societat contra algú. El més difícil és governar-la indefinidament contra algú. Perquè finalment arriben les preguntes. On és el meu habitatge? On és el meu metge? Per què el meu salari no arriba? Per què els meus fills tenen menys expectatives que jo? La indignació pot guanyar eleccions. Però no construeix vivendes ni escoles. No reduïu llistes d’espera. No garanteix pensions. I aquí reapareix una oportunitat per a la socialdemocràcia.
La socialdemocràcia resisteix, però s’ha de renovar. Ho he defensat anteriorment i segueixo creient-ho: la socialdemocràcia resisteix. Durant anys se’n va anunciar la desaparició. Després va arribar la crisi financera del 2008 i els Estats van haver de sostenir el sistema.
Va arribar una pandèmia i van ser els hospitals, els treballadors públics i els Estats els qui van protegir les nostres societats. Van arribar la guerra a Europa, la crisi energètica, la inflació i una nova incertesa geopolítica.
I va reaparèixer una vella pregunta: qui protegeix la ciutadania? Però amb resistir ja no n’hi ha prou. L’esquerra europea necessita recuperar una paraula que mai no va haver de regalar: seguretat. Seguretat no significa només policia. Seguretat és saber que, si emmalalteixes, tindràs un metge. Que els teus fills tindran una escola pública digna. Que el teu salari permetrà de viure. Que podràs accedir a un habitatge. Que tindràs una pensió. Que les regles migratòries seran clares. Que qui arribi tindrà drets i deures. Que els barris continuaran sent espais de convivència. Això també és seguretat.
I hauria de ser una bandera profundament socialdemòcrata. Aquí també es pot trobar una oportunitat per al PSC. Catalunya aplega pràcticament tots els grans conflictes polítics del segle XXI: identitat, immigració, habitatge, turisme, indústria, llengua, globalització, transformació tecnològica, envelliment, desigualtat i serveis públics.
Si el socialisme català aconsegueix oferir respostes eficaces a aquestes qüestions, Catalunya es pot convertir en un laboratori de renovació socialdemòcrata. No per tornar nostàlgicament al segle XX. Per construir la socialdemocràcia del XXI. Una esquerra que defensa l’Estat del benestar i comprengui l’economia global. Que protegeixi la propietat i recordi la seva funció social. Que defensi la immigració i exigeixi integració. Que impulsi la transició ecològica sense carregar els costos sobre treballadors i classes mitjanes. Que abraci la intel·ligència artificial sense permetre que els seus beneficis agreugin la desigualtat. Que reconstrueixi habitatge públic. Que protegeixi la sanitat i leducació. I, sobretot, que torni a oferir futur.
Una hipòtesi: la concentració democràtica. Vull plantejar finalment una hipòtesi estrictament interpretativa. No és una predicció matemàtica ni algorísmica. Les enquestes fotografien un moment. Les eleccions introdueixen campanyes, candidats, debats, esdeveniments i també el vot útil.
Quan determinades opcions petites es desfonen o quan una part de l’electorat percep un risc de polarització extrema o d’ingovernabilitat, es pot produir una concentració del vot al voltant de les candidatures que es perceben capaces de garantir estabilitat. No afirmo que passi. Però sociològicament no es pot descartar.
I aquí el PSC pot disposar d’una posició estratègica: presentar-se no com una opció més dins de la fragmentació, sinó com un espai capaç d’articular acords dins d’una Catalunya profundament plural. Una enquesta no és una sentència. Manquen campanyes. Candidats. Debats. Economia. Decisions governamentals. Esdeveniments nacionals i internacionals. Tot pot modificar el comportament electoral. Però el senyal mereix ser escoltat. Hi ha malestar. Hi ha fragmentació. Hi ha una mutació de l’independentisme. Hi ha creixement de les dretes radicals. Hi ha preocupació per la immigració. Hi ha una emergència habitacional. Hi ha desafecció juvenil.
I hi ha una demanda de seguretat molt més àmplia que l’estrictament policial.
Del procés a una nova majoria social. Aquesta és, al meu entendre, la veritable transició que viu Catalunya. Durant anys el procés obligava a respondre: Catalunya o Espanya? Ara la pregunta pot ser molt més important: quina Catalunya? Una Catalunya tancada a identitats excloents o capaç d’integrar. Una Catalunya on la por determini el vot o on la política torni a proporcionar seguretat.
Una Catalunya on el malestar trobi culpables o hi trobi solucions.
Per això mantinc el títol. Catalunya té Illa. No com a afirmació complaent. No com a xec en blanc. La mateixa enquesta conté una severa advertència per al president i el seu Govern. Però Illa té una oportunitat: demostrar que hi ha un espai entre nacionalismes enfrontats; que Catalunya pot ser catalana, espanyola i europea; que pot rebre immigració i exigir integració; defensar l’empresa i protegir el treballador; créixer i redistribuir; governar i escoltar. La batalla decisiva ja no consisteix a determinar qui és més català o qui és més espanyol. Consisteix a decidir qui pot garantir habitatge, educació, sanitat, convivència, prosperitat i futur.
Durant dècades la socialdemocràcia va convertir pors en drets. La por d’emmalaltir, en sanitat pública. La por de la vellesa, en pensions. La por de no poder estudiar, en educació. La por de la desocupació, en protecció laboral. Avui les pors tenen altres noms: vivenda, precarietat, immigració mal gestionada, intel·ligència artificial, globalització, guerra, pèrdua d’identitat i inseguretat econòmica.
La resposta progressista no pot consistir a negar-los. Els ha de tornar a transformar en drets, institucions i esperança. El trumpisme, els populismes i les extremes dretes han demostrat una formidable capacitat per transformar el descontentament en ràbia.
Ara correspon a la socialdemocràcia demostrar que encara ho sap transformar en esperança. Perquè potser, després de tants anys discutint sobre fronteres, hagi arribat el moment de tornar a discutir sobre persones. Sobre com viuen. Sobre on viuen. Sobre quant cobren. Sobre leducació dels seus fills. Sobre quant esperen per ser atesos a un hospital.
Sobre com convivim els qui vam néixer aquí i els qui han vingut a compartir amb nosaltres la seva vida. I sobre quin futur tindran els nostres joves. L’independentisme no ha desaparegut. Ha mutat. L’extrema dreta no és pas invencible. Però tampoc desapareixerà ignorant-la. La socialdemocràcia va resistir. Ara s’ha de renovar.
I en aquesta batalla entre por i convivència, fragmentació i integració, ressentiment i esperança, Catalunya en conserva una oportunitat. Catalunya té Illa.
