El que hi ha en joc amb Lula
Defensar la continuïtat de Lula no vol dir afirmar que el seu Govern no tingui errors, contradiccions o decisions discutibles. Cap govern democràtic no hauria d’estar exempt de crítiques, i cap dirigent no hauria de rebre un xec en blanc pel fet de representar un determinat sector polític.
La diferència rau en el projecte de societat que hi ha en joc. Durant els governs de Lula, les polítiques de transferència de renda i els programes socials es van convertir en instruments centrals de la lluita contra la fam i la pobresa. El retorn de Bolsa Família, juntament amb altres mesures socials, va formar part de l’estratègia per recuperar la protecció pública de les famílies amb menys recursos. El 2025, la FAO va confirmar que el Brasil havia tornat a sortir del Mapa de la Fam, en situar-se per sota del llindar del 2,5 % de subalimentació utilitzat en aquell mesurament. Aquesta dada no vol dir que la fam hagi desaparegut ni que tots els problemes de pobresa estiguin resolts. Vol dir que s’ha produït una millora significativa en un indicador fonamental de seguretat alimentària.
El mercat laboral també va registrar avenços. Segons l’IBGE, la taxa anual d’atur va ser del 6,6 % el 2024, la més baixa de la sèrie iniciada el 2012 fins aleshores. Els resultats econòmics depenen de múltiples factors i s’han d’analitzar amb cura, però l’evolució de l’ocupació, la renda i l’accés a les polítiques públiques és especialment important per a aquells que viuen de la seva feina i no disposen d’un patrimoni que els permeti esmorteir una crisi.
El debat electoral no hauria de convertir aquests avenços en propaganda acrítica. Ha de preguntar quines polítiques els han fet possibles, quines limitacions continuen existint i quines mesures poden consolidar-los. Tanmateix, tampoc no és seriós ignorar els indicadors positius mentre es promet una reducció dràstica de l’Estat sense explicar prou com es protegiran els drets socials.
Per a una família que depèn de la sanitat pública, una persona que busca feina, una dona que necessita autonomia econòmica o un estudiant que aspira a accedir a la universitat, les decisions pressupostàries no són abstraccions. Tenen conseqüències sobre la taula, el lloguer, el transport, la salut i les possibilitats de construir una vida digna.
Per a les persones que van donar suport a la mobilització de Sorocaba, la continuïtat de Lula representa la possibilitat d’aprofundir les polítiques socials i preservar un marc democràtic davant del retorn d’un corrent polític associat als atacs institucionals, al negacionisme sanitari i a l’hostilitat envers diferents grups socials. Aquest suport no elimina el deure d’exigir resultats al Govern; precisament perquè els drets importen, cal que la ciutadania vigili aquells que prometen defensar-los.
Sorocaba davant la resignació
Les imatges de la concentració mostren una mobilització plural, amb banderes d’organitzacions polítiques, símbols de moviments socials i participants que expressaven les seves conviccions de maneres diferents. També mostren una realitat que sovint es perd en el soroll de les campanyes nacionals: la democràcia no és únicament una pugna entre candidats. És la suma de persones que decideixen ocupar l’espai públic per dir quin país volen i quins límits no estan disposades a acceptar.
La presència de persones LGBTQIA+, militants d’esquerres, ciutadans compromesos amb l’educació i participants que van acudir per expressar el seu rebuig al bolsonarisme no elimina les diferències que hi ha entre ells. El que fa és situar aquestes diferències dins d’una acció comuna: la defensa dels drets i d’un ordre polític en què cap família, partit o dirigent pugui apropiar-se del país.
La poesia i les intervencions polítiques de l’acte van recordar que la resistència democràtica no s’expressa únicament a través de l’enfrontament. També es manifesta en la cultura, la solidaritat i la voluntat de mantenir obert un espai comú. Davant d’un discurs que converteix els adversaris en enemics, reunir-se pacíficament per defensar els drets és una manera d’afirmar que la pluralitat no és una amenaça, sinó una condició de la vida democràtica.
En una campanya marcada per la polarització, és fàcil que la política es converteixi en una competició de greuges. Però la polarització no fa que tots els projectes siguin equivalents ni esborra la responsabilitat dels qui exerceixen el poder. La crítica a Jair Bolsonaro i a la candidatura de Flávio no necessita fingir que totes les posicions són iguals. Es basa en decisions concretes, en propostes públiques i en preguntes legítimes sobre democràcia, drets, transparència i justícia social.
La mobilització de Sorocaba no va ser una resposta a un únic discurs ni a una sola polèmica. Va ser una manera de dir que la societat no està condemnada a acceptar l’herència política que una família pretén transmetre-li. Que el poder no és un patrimoni dinàstic. Que un cognom no és un programa de govern i que el passat d’un dirigent no desapareix quan el seu fill ocupa el lloc que ell deixa vacant.
No volem cap altre Bolsonaro al poder
La pregunta que deixa la manifestació és senzilla, tot i que les seves conseqüències siguin profundes: quin Brasil volem construir i què estem disposats a tolerar per aconseguir-ho?
No volem cap altre Bolsonaro al poder perquè no volem tornar a una política que converteix la ciència en sospitosa, els drets humans en una molèstia, la diversitat en un enemic i les institucions democràtiques en obstacles que cal sotmetre. No volem repetir una gestió de la pandèmia marcada per la minimització del perill, els enfrontaments amb les autoritats sanitàries i una tragèdia que va deixar centenars de milers de famílies de dol. No volem un Govern que tracti la protecció ambiental com un destorb i permeti que la violència i la desigualtat es disfressin d’ordre.
I tampoc no volem que la continuïtat d’aquest projecte es presenti com una renovació pel simple fet que el candidat tingui un altre nom de pila. Flávio Bolsonaro ha de respondre pel seu propi programa, les seves aliances, la seva trajectòria i les controvèrsies que envolten la seva vida pública. La candidatura no pot escapar de l’escrutini amb l’argument que les crítiques al pare serien atacs personals contra el fill. Quan es reivindica un llegat polític, també s’hereten les preguntes sobre aquest llegat.
La democràcia no exigeix que tots els ciutadans pensin igual, votin igual o comparteixin una mateixa visió del país. Exigeix una cosa més difícil: que el poder respecti els límits constitucionals, que els drets no depenguin de la identitat de qui els reclama i que les derrotes electorals no es converteixin en excuses per atacar les regles que permeten la convivència.
El diumenge 18 d’octubre, els carrers de Sorocaba van ser escenari d’una afirmació política: el Brasil pot triar entre la nostàlgia autoritària i la possibilitat de construir un futur més just. Entre la por com a instrument de govern i la protecció dels drets. Entre l’exaltació d’un cognom i la responsabilitat de retre comptes davant la ciutadania.
El país no necessita una família que es cregui destinada a governar-lo. Necessita institucions que funcionin, serveis públics capaços de protegir la població, polítiques que redueixin la fam i la desigualtat, una economia que generi oportunitats i un sistema democràtic que no obligui ningú a renunciar als seus drets per ser considerat part de la nació.
La lluita contra el feixisme no s’acaba amb una manifestació ni es resol en unes úniques eleccions. Exigeix memòria, vigilància i participació. Però comença per negar-se a normalitzar allò que amenaça la democràcia i per comprendre que la llibertat no consisteix a lliurar el poder sense límits a qui crida més fort.
Sorocaba va sortir al carrer per dir que el futur del Brasil no pertany als Bolsonaro. Pertany a la seva ciutadania. I aquesta ciutadania té dret a triar un país en què la dignitat no sigui un privilegi, la justícia no sigui un eslògan buit i la democràcia no sigui una promesa que s’abandona quan el resultat electoral deixa d’afavorir aquells que es consideren els seus propietaris.
