La política peruana ha tornat a demostrar per què és una de les més imprevisibles de l’Amèrica Llatina. La segona volta presidencial celebrada aquest cap de setmana ha deixat un escenari de màxima incertesa, amb una diferència mínima entre Roberto Sánchez i Keiko Fujimori, obligant milions de ciutadans a seguir l’escrutini vot a vot en una de les conteses més ajustades de les últimes dècades.
Amb més del 95% de les actes comptabilitzades per l’Oficina Nacional de Procesos Electorales (ONPE), les dades situaven Sánchez amb aproximadament el 50,11% dels vots vàlids davant del 49,88% obtingut per Fujimori, un avantatge reduït a poc més de 40.000 sufragis dins d’un univers electoral que supera els 27 milions de votants habilitats.
L’extrema proximitat dels resultats va impedir durant gran part de la jornada identificar amb claredat un guanyador definitiu. Les últimes actes pendents, especialment les procedents de l’exterior i de determinades regions allunyades dels grans centres urbans, es van convertir en el focus d’atenció tant per als equips de campanya com per als analistes polítics.
L’elecció ha deixat al descobert una fractura territorial i social que travessa el Perú des de fa anys. Mentre Sánchez va aconseguir consolidar importants suports a regions andines, rurals i sectors que reclamen transformacions profundes en el model econòmic i social, Fujimori va mantenir una presència sòlida a Lima i en segments de l’electorat que associen l’estabilitat econòmica amb la continuïtat de les polítiques aplicades durant les últimes dècades.
Darrere dels percentatges hi ha una discussió molt més àmplia sobre el rumb del país. La disputa electoral ha enfrontat dos projectes diferents sobre el paper de l’Estat, la distribució de la riquesa, les polítiques socials i les prioritats econòmiques que haurien d’orientar el pròxim mandat presidencial.
La votació també s’ha desenvolupat sota l’ombra d’una prolongada crisi institucional. El Perú arriba a aquestes eleccions després d’anys marcats per enfrontaments entre poders de l’Estat, successius canvis presidencials, escàndols polítics i una creixent desconfiança ciutadana envers bona part de la dirigència nacional.
En aquest context, nombrosos sectors populars van veure en la candidatura de Sánchez una oportunitat per impulsar reformes orientades a reduir desigualtats històriques, mentre que el fujimorisme va tornar a mobilitzar aquells que consideren prioritari preservar l’estabilitat macroeconòmica i l’actual marc institucional.
El resultat també va confirmar que el rebuig al llegat polític del fujimorisme continua tenint un pes considerable dins de la societat peruana. L’anomenat antifujimorisme va tornar a exercir un paper rellevant en una elecció on la memòria política va resultar tan important com les propostes de futur.
Tanmateix, més enllà de qui acabi ocupant el Palau de Govern, el desafiament serà enorme. El pròxim president haurà de respondre a demandes socials acumulades durant anys: combatre la pobresa, millorar els serveis públics, reduir les desigualtats regionals i reconstruir la confiança d’una ciutadania cada vegada més escèptica davant la política.
Per això, aquesta elecció no representa únicament una disputa entre dos candidats. Representa la recerca d’una sortida a una crisi prolongada i la definició del rumb que seguirà el Perú durant els pròxims anys. Un país dividit a les urnes, però unit per la necessitat urgent de trobar estabilitat, justícia social i respostes concretes als problemes que afecten milions de persones.
