De vegades la política no es defineix pel que fa, sinó pel que decideix no fer. En aquest interval —aquest espai suspès entre el gest i la seva conseqüència— s’instal·la una forma particularment sofisticada de poder: la dilació. Aquí, precisament aquí, se situa avui el cas de Toni Comín i la resposta de Junts per Catalunya: congelar l’expedient, ajornar la resolució, desplaçar el conflicte cap a un demà sempre convenient.
No és un recurs nou. Ja ho advertia Antonio Gramsci en descriure aquells temps en què allò vell es resisteix a desaparèixer mentre allò nou no acaba d’imposar-se. En aquest territori intermedi —ni decisió ni negació— floreix una política que administra silencis amb la mateixa destresa amb què altres administren discursos. Perquè no decidir també és una forma de decidir, encara que es disfressi de prudència institucional.
El Parlament Europeu ha assenyalat que hi ha prou elements perquè les acusacions avancin. No es tracta d’una sentència, però tampoc d’una insinuació menor. És un pronunciament que situa el cas en un llindar de credibilitat política difícil d’eludir. Davant d’això, la resposta de Junts no ha estat confrontar el problema, sinó reubicar-lo, com qui canvia d’habitació un assumpte incòmode amb l’esperança que perdi pes fora de la vista.
L’escena remet, inevitablement, a certs hàbits sedimentats en la cultura política espanyola. Durant la Transició —aquest relat tantes vegades invocat i tan poques vegades interrogat— es va consolidar una pedagogia de l’ajornament: no incomodar, no aprofundir, no desestabilitzar. Avui, en un altre context i amb altres actors, aquest ressò torna a sentir-se, adaptat als codis d’una política que presumeix de modernitat mentre reprodueix velles inèrcies.
En aquest marc, la trajectòria de Comín introdueix una ironia persistent. El seu trànsit des de posicions vinculades a l’esquerra cap a un espai liberal-conservador no és, en si mateix, el problema. La política està feta de desplaçaments. El que és inquietant és una altra cosa: la distància entre els valors que s’invoquen i les responsabilitats que s’assumeixen quan aquests valors es posen a prova.
Perquè la democràcia —si aspira a ser alguna cosa més que una retòrica funcional— se sosté en la capacitat de les seves institucions per respondre amb claredat, actuar amb coherència i assumir costos. Quan aquesta resposta se suspèn, quan la decisió es converteix en una promesa indefinida, el que s’erosiona no és només la credibilitat d’un partit, sinó el propi vincle entre ciutadania i política.
En aquest marc més ampli, la figura de Comín arriba a aquest episodi amb un desgast acumulat. Des de fa temps, la seva credibilitat ha estat objecte de qüestionament en relació amb determinades posicions considerades estratègiques dins del seu propi espai polític, especialment pel que fa als horitzons que durant anys van estructurar part del debat català. A això s’afegeix una percepció de passivitat davant d’episodis difícilment justificables en termes polítics, així com la seva negativa a formalitzar plenament la seva condició d’eurodiputat mitjançant el reconeixement de la Constitució espanyola —un gest que implicaria el seu retorn a Espanya i l’exposició a un escenari judicial incert, en el qual tercers actors sense la protecció institucional del Parlament podrien quedar particularment exposats.
Lluny de dissipar els dubtes, aquest conjunt de decisions projecta una imatge ambigua, en la qual el temps torna a operar com a eina de gestió —i, potser, també de contenció—. És en aquest punt on la línia entre estratègia i elusió es torna més tènue, especialment quan el que està en joc no és només la trajectòria d’un dirigent, sinó la manera en què una organització enfronta situacions que exigeixen claredat i responsabilitat.
No parlem, en última instància, d’un expedient concret ni d’un nom propi. Parlem d’una lògica. D’una manera d’habitar el poder que converteix el temps en refugi i la indefinició en estratègia. I convé dir-ho sense embuts —convé insistir—: el que no es resol no desapareix; simplement espera, i de vegades creix.







