«… de Triana, van respondre alhora les tres germanes». —Tardor també en les seves vides—.
«El nostre pare i el nostre germà són aquí, a la marisma. Tots dos eren molt rocieros. Venim cada any».
És així, cada novembre, multitud de persones venen, soles, en família, en silenci, a l’Aldea Almonteña per estar al costat de l’essència i del record dels seus éssers estimats que van decidir quedar-s’hi.
És el mes dels sants difunts, dels que se’n van anar!
«Sempre venim, contemplem les marismes en calma. Anem a missa davant la Blanca Paloma, resem per les seves ànimes i —com a part intrínseca d’aquest ritual tan cuidat— anem a prendre un cafè. Sempre al mateix lloc!»
Els seus ulls queden fixats en un únic horitzó, com si estiguessin veient passar la seva vida davant la seva mirada.
«Veníem tota la família junta a la romeria» —somriuen, es veuen felices en aquest breu somni. La felicitat passeja veloç en aquell cafè. Un sospir les retorna a la pura realitat.
El temps, que tot ho dona,
ell mateix s’ho cobra en passar.
En el mes més sobri i respectuós de l’any, fins i tot els arbres es desprenen de les seves fulles de color coure, inclinant-se davant els Rocieros del cel que allí descansen en pau.
Els capvespres vermells bressolen el sentir de tots els que hi aboquen la seva esperança de retrobar-se algun dia amb ells a les marismes del cel.
Aquests dies de novembre, al Rocío, estan destinats al record dels Rocieros de cor i dels amants de Doñana. En vida, no podien imaginar passar l’eternitat lluny del seu mantell d’estrelles.
«Jo aquí, al costat de la meva Verge del Rocío, ben a prop d’ella. Que no s’oblidi de mi!»
«Vull contemplar per sempre els seus paisatges: els flamencs dibuixant el cel amb les seves siluetes allargades. Veure de lluny el rosa de les seves ales.
Contemplar com recorren els cavalls marismeños aquesta plana esquerdada.
Escoltar el brogit de la multitud, exaltada per lloar i donar glòria a la Verge del Rocío».
—Perquè Doñana és veure, sentir, és emocionar-se—
«…Vinc d’estar una estoneta amb el meu amic. Ell és aquí, a la marisma. Era molt rociero —torno a sentir—, sempre fèiem el camí junts, darrere de la nostra carreta» —va exclamar emocionat—. «He anat a portar-li unes flors al monument i ara ja puc anar a esmorzar».
Un sospir que se sent abraçat per l’amor dels que esperen i dels que se’n van anar.
Doñana és ànima i natura. És amor i grandesa.
És un lloc sagrat, que només haurien de travessar aquells que l’habiten i els que donarien la vida per ella.
És terra i no ho és tant,
les aigües del Guadalquivir proper mantenen el seu temperament calmat.
Té els seus marges tancats amb tanques per preservar amb sigil la llar de tanta biodiversitat.
I així, a poc a poc, les cases es van omplint de llenya, gairebé albirant, no gaire lluny, el Nadal.
Salud Pérez-Lepe
Originalment publicat a Crónica de Andalucía.









