Hi ha debats polítics que serveixen per confrontar projectes, d’altres per descobrir propostes i alguns, senzillament, per comprovar la distància sideral que separa el coneixement de la ignorància revestida d’arrogància.
El debat econòmic de laSexta va deixar, al nostre parer, una conclusió difícil de discutir: Carlos Cuerpo va representar la solvència del coneixement; José María Figaredo, l’arrogància de qui desconeix fins i tot els límits de la seva pròpia ignorància.
Entre tots dos es va obrir un abisme que no era ideològic, sinó de preparació, rigor i capacitat per explicar com funciona l’economia d’un país.
Juan Bravo, representant del Partit Popular, va demostrar experiència, capacitat política i coneixements econòmics. Es pot discrepar dels seus plantejaments, qüestionar les seves propostes fiscals o exigir-li més concreció, però seria injust negar-li preparació. La seva principal dificultat va ser enfrontar-se a un ministre que domina els instruments econòmics i sap explicar les conseqüències de les decisions públiques.
Pablo Bustinduy va aportar una perspectiva igualment necessària: l’economia entesa des dels drets socials, la distribució de la riquesa, l’habitatge i les condicions materials de vida dels ciutadans. La seva intervenció va tenir contingut i arguments, i va recordar que el creixement econòmic perd bona part del seu sentit si els seus beneficis no arriben al conjunt de la societat.
Tots dos mereixen respecte intel·lectual, encara que les seves propostes es puguin discutir.
Però Carlos Cuerpo va jugar, senzillament, en una altra categoria.
I no per casualitat.
Nascut a Badajoz el 1980, és llicenciat en Economia per la Universitat d’Extremadura, màster per la London School of Economics i doctor en Economia per la Universitat Autònoma de Madrid.
Va ingressar per oposició al Cos Superior de Tècnics Comercials i Economistes de l’Estat. Va treballar a la Comissió Europea, va exercir responsabilitats a l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal, va ser director general d’Anàlisi Macroeconòmica i secretari general del Tresor i Finançament Internacional.
La seva formació internacional i la seva experiència en institucions econòmiques europees dibuixen el perfil d’un professional acostumat a analitzar problemes complexos i prendre decisions fonamentades.
No parlem d’algú que hagi après economia llegint titulars o memoritzant argumentaris. Som davant d’un professional que ha dedicat bona part de la seva vida a l’estudi, a l’anàlisi i a la gestió econòmica.
I això es nota.
L’HABITATGE: QUAN ELS ARGUMENTS SUBSTITUEIXEN LES PROMESES
Un dels moments més reveladors del debat va arribar amb la discussió sobre l’habitatge.
Davant la promesa del Partit Popular de construir un milió d’habitatges, Carlos Cuerpo va plantejar una pregunta elemental: com pensen fer-ho?
I, sobretot, per què no s’està construint prou habitatge quan els preus continuen augmentant?
El ministre va identificar tres obstacles fonamentals: l’escassetat de mà d’obra, les dificultats de finançament i els problemes relacionats amb la legislació urbanística.
En primer lloc, la falta de treballadors. Cuerpo va recordar que, segons les dades que va exposar durant el debat, s’havien produït 80.000 noves afiliacions des de l’inici del procés de regularització. I va plantejar una contradicció que mereix una resposta: com pretén el Partit Popular construir un milió d’habitatges sense resoldre l’escassetat de mà d’obra? Quin paper han de tenir els treballadors estrangers en un sector que necessita incorporar professionals?
Una pregunta especialment incòmoda per a aquells que converteixen la immigració en l’origen de pràcticament tots els problemes econòmics.
En segon lloc, el finançament. El ministre va assenyalar que el Govern havia posat 23.000 milions d’euros a disposició de promotors i constructores mitjançant instruments de l’Institut de Crèdit Oficial, amb condicions financeres inferiors a les de mercat, per impulsar la construcció d’habitatges destinats al lloguer assequible.
No es tractava simplement d’anunciar una quantitat d’habitatges, sinó d’explicar com facilitar els recursos econòmics necessaris per construir-los.
I, en tercer lloc, la Llei del Sòl. Cuerpo va recordar que el Govern va presentar una iniciativa legislativa el 2024, que va trobar l’oposició del Partit Popular, i va assenyalar que, segons la seva exposició, aproximadament dues terceres parts de les mesures urbanístiques defensades pel PP podrien aplicar-se ja mitjançant les competències de les comunitats autònomes on governa.
«Per què no ho estan fent, senyor Bravo?»
Tres problemes concrets. Tres àmbits d’actuació. I una exigència política fonamental: explicar no només què es promet, sinó com es pretén complir.
Aquí va estar una de les grans diferències del debat: Carlos Cuerpo va parlar d’obstacles reals, instruments financers, competències administratives i solucions concretes, mentre exigia als seus adversaris explicar la viabilitat de les seves promeses.
Això no significa que les mesures del Govern siguin suficients. La crisi de l’habitatge continua sent un dels problemes socials i econòmics més grans d’Espanya. Però el debat va permetre distingir entre anunciar objectius i explicar els mitjans necessaris per assolir-los.
Carlos Cuerpo va demostrar que la solvència no necessita cridar, que la intel·ligència no necessita exhibir-se i que el coneixement constitueix, per si mateix, una forma extraordinària d’autoritat.
I LLAVORS VA APARÈIXER FIGAREDO
El representant de Vox semblava obstinat a demostrar que es pot acudir a un debat econòmic sense necessitat d’aprofundir gaire en l’economia.
Quan arribava el moment de concretar solucions, reapareixia la fórmula de les auditories, les mesures suposadament imprescindibles i les respostes genèriques.
Auditories per conèixer la situació, auditories per determinar responsabilitats i, després, les actuacions que fossin necessàries.
Magnífic.
I quines són aquestes actuacions? Quant costen? Com es financen? Quines conseqüències tenen?
Aquí és precisament on comença l’economia. I aquí és on les consignes deixen de servir.
Una auditoria pot ser un instrument legítim de control i diagnòstic. Però una auditoria no és, per si sola, un programa econòmic, de la mateixa manera que demanar una anàlisi de sang no constitueix un tractament mèdic.
Figaredo també va recórrer a la immigració com a explicació de problemes la naturalesa dels quals exigeix respostes molt més complexes.
Es pot defensar qualsevol posició política dins del marc democràtic. El que no resulta intel·lectualment acceptable és pretendre resoldre tots els problemes d’un país mitjançant un grapat d’eslògans.
I fer-ho, a més, amb aquesta suficiència de qui sembla convençut que està impartint una lliçó magistral.
Hi ha paraules extraordinàries per descriure determinades actituds. Una d’elles és botarate. Una altra, encara més expressiva, és papafrita.
Figaredo va aconseguir reunir, en la nostra valoració editorial, les dues condicions: la lleugeresa del botarate i l’arrogància del papafrita.
Perquè la ignorància es pot disculpar. Tots desconeixem moltes coses. El que és veritablement irritant és la ignorància que es presenta com a saviesa i pretén donar lliçons a aquells que fa dècades que estudien allò de què parlen.
QUATRE MODELS ECONÒMICS I UNA CONCLUSIÓ
Més enllà de les intervencions individuals, el debat va permetre distingir quatre maneres d’entendre l’economia, el paper de l’Estat i la distribució de la riquesa.
Carlos Cuerpo va defensar un model socialdemòcrata que pretén conciliar creixement econòmic, estabilitat pressupostària, inversió i cohesió social. Un model en què la generació de riquesa ha d’anar acompanyada de polítiques públiques capaces de garantir drets fonamentals com l’educació, la sanitat, les pensions i la protecció social.
Juan Bravo va representar una orientació econòmica liberal i conservadora, favorable a la reducció d’impostos, al protagonisme de la iniciativa privada i a una menor intervenció de l’Estat. Des de la nostra perspectiva editorial, aquest plantejament corre el risc d’afavorir especialment els sectors econòmicament més poderosos, sense garantir que els seus beneficis arribin proporcionalment a les classes mitjanes i treballadores.
Pablo Bustinduy va defensar una posició clarament social, pròxima en determinats objectius a la socialdemocràcia de Cuerpo, tot i que més exigent en matèria redistributiva, intervenció pública, drets laborals i protecció dels sectors vulnerables. La seva aportació va recordar que els indicadors econòmics només adquireixen ple sentit quan es tradueixen en millors condicions de vida per a la ciutadania.
I finalment, José María Figaredo.
El representant de Vox no va aconseguir, al nostre parer, presentar un model econòmic prou articulat. El seu discurs va estar dominat per les consignes, les apel·lacions a les auditories i les referències recurrents a la immigració, sense oferir respostes prou concretes sobre finançament, inversió pública, redistribució o sostenibilitat dels serveis essencials.
Vox manté afinitats polítiques internacionals amb determinats corrents de la dreta estatunidenca, israeliana i hongaresa. Però aquestes relacions polítiques no acrediten per si mateixes l’existència de finançament procedent d’aquests països, ni permeten afirmar que la captació d’inversors estrangers constitueixi el seu únic objectiu econòmic.
El que sí que podem qüestionar és la incapacitat que, al nostre parer, va mostrar Figaredo per explicar amb rigor quin model econòmic proposa el seu partit i com pretén posar-lo en pràctica.
El balanç del debat resulta, per tant, inequívoc des de la nostra valoració editorial.
Juan Bravo va defensar amb capacitat un model econòmic liberal. Pablo Bustinduy va aportar una perspectiva social sòlida i recognoscible. Carlos Cuerpo va demostrar una extraordinària preparació tècnica, coneixement econòmic i solvència en la gestió pública.
José María Figaredo, en canvi, va oferir una intervenció caracteritzada per l’arrogància, la falta de concreció i la dificultat per transformar les seves proclames ideològiques en propostes econòmiques comprensibles.
Carlos Cuerpo va ser, amb diferència, el guanyador del debat. José María Figaredo, el seu perdedor absolut.
Publicado originalmente em Crónica de Andalucía.








