Hi ha una cosa que cada vegada resulta més difícil per a aquells que fa anys que intenten construir el relat que Pedro Sánchez és un mal president: rebatre les dades.
Es pot discrepar de Sánchez. Es pot combatre la seva política. Es pot criticar cadascuna de les seves decisions. I tant. Això forma part de la democràcia.
Però hi ha una frontera que no s’hauria de traspassar: la de negar la realitat.
Des de la pandèmia fins avui, Espanya ha passat per una successió de crisis que haurien posat contra les cordes qualsevol govern: una emergència sanitària mundial, una crisi econòmica, una guerra a Europa, una crisi energètica, una inflació disparada i una enorme incertesa internacional.
I, malgrat tot, Espanya ha continuat creixent, creant ocupació i protegint drets socials.
És difícil discutir les dades econòmiques. És difícil discutir les dades de contractació. És difícil discutir l’evolució de l’ocupació. És difícil negar la revalorització de les pensions. I és difícil negar l’abast d’unes polítiques socials que han intentat protegir treballadors, famílies i col·lectius vulnerables en alguns dels moments més complicats de les últimes dècades.
Naturalment, tot es pot millorar. Sempre.
Però governar no consisteix a aconseguir que tots els ciutadans estiguin d’acord amb tu. Governar consisteix a prendre decisions quan les circumstàncies són difícils i assumir-ne les conseqüències.
I aquí apareix el problema de l’oposició.
Què pot oferir Feijóo davant d’aquestes dades? Què pot oferir Abascal?
Perquè quan no aconsegueixes desmuntar una política econòmica amb arguments, sempre queda el recurs de desmuntar-la amb propaganda. Quan no pots discutir l’ocupació, intentes discutir el relat. Quan les pensions pugen, busques un altre argument. Quan l’economia resisteix, anuncies el desastre que, suposadament, està a punt d’arribar.
I quan tot això tampoc no és suficient, apareixen les mentides.
El problema és que una mentida pot ocupar durant hores les xarxes socials, però no canvia una estadística.
Un insult es pot convertir en titular, però no modifica el nombre de treballadors.
Una campanya de desprestigi pot generar soroll, però no fa desaparèixer una pensió.
Les dades tenen aquesta incòmoda mania de quedar-se.
I potser per això el principal camp de batalla contra Sánchez ja no és exclusivament polític.
Durant anys hem assistit a una pressió política, mediàtica i judicial extraordinària al voltant del president, de la seva família i del seu entorn.
Que la justícia investigui quan hi ha indicis és una garantia democràtica. I ningú hauria de qüestionar la independència dels jutges simplement perquè les seves decisions no li agradin.
Però exactament pel mateix motiu hem de poder parlar de la politització de determinats procediments, dels temps judicials, de les filtracions, de l’ús mediàtic de les investigacions i de la pressió que tot això genera sobre les institucions.
Perquè una cosa és investigar.
Una altra de molt diferent és convertir la investigació en un espectacle.
I una altra, encara més perillosa, és que una part de la política acabi confiant als tribunals allò que no aconsegueix guanyar a les urnes.
No es tracta de defensar Sánchez de qualsevol crítica. Es tracta de defensar una idea molt més senzilla: en democràcia, els governs s’han de jutjar fonamentalment per les seves decisions i pels seus resultats, i no per la quantitat de soroll que els seus adversaris siguin capaços de generar al seu voltant.
Pedro Sánchez ha comès errors. I tant.
Ha pres decisions discutibles. També.
Ha hagut de rectificar. Com qualsevol president.
Però després de tots aquests anys hi ha una pregunta que continua sense resposta:
On és l’alternativa?
Perquè dir que Sánchez és dolent no converteix automàticament Feijóo en bo.
Dir que el Govern s’equivoca no converteix automàticament Vox en la solució.
I repetir que Espanya està en ruïnes no aconsegueix que Espanya estigui en ruïnes.
Potser aquí hi ha una part del que passa dins del cap del president.
Sánchez sap que té una oposició ferotge. Sap que una part del poder econòmic, mediàtic i polític fa anys que el combat. Sap que cada error serà utilitzat contra ell i que cada èxit serà discutit fins a l’últim decimal.
Però també sap una cosa més important:
que les dades existeixen.
I que, quan arribi el moment, els ciutadans podran comparar.
Comparar l’economia.
Comparar l’ocupació.
Comparar les pensions.
Comparar les polítiques socials.
Comparar la gestió de les crisis.
I comparar, sobretot, les alternatives.
Perquè al final la política no consisteix únicament a aconseguir que algú sembli dolent.
Consisteix a demostrar que tu ho pots fer millor.
I aquí és on alguns fa massa anys que tenen un problema.
És difícil rebatre les dades.
Així que sempre queda el relat.
Sempre queda la mentida.
Sempre queda el soroll.
I sempre queda algun pallasso disposat a explicar que tot allò que funciona no funciona i que tot allò que no existeix és culpa de Sánchez.
Però hi ha una cosa que ni Feijóo, ni Abascal, ni els seus estrategs de comunicació poden canviar:
la realitat no vota pels titulars.
La realitat espera.
I quan arriba l’hora de les urnes, cada ciutadà decideix quin relat s’assembla més a la seva vida.
Potser per això, dins del cap del president, encara queda una certesa: mentre ells parlen, les dades continuen parlant.
