Hi ha ciutats que construeixen cap amunt i ciutats que, a més, es giren per mirar allò que van deixar enrere. La presentació aquesta setmana del Pla estratègic de polítiques de memòria de l’Ajuntament 2026-2030 situa Barcelona, un altre cop, en el segon grup. Un full de ruta amb vista a cinc anys, presentat dimecres 16 d’abril a La Model (abans presó, ara closca en transformació), amb una inversió inicial de 6,7 milions d’euros per al 2026 i amb un propòsit que, llegit a poc a poc, sona més a exercici cívic que no pas a gest institucional: fer de la memòria democràtica un dret ciutadà, un bé públic i una eina pedagògica per al dia a dia de la ciutat.
El document s’articula en tres eixos que, si algú els tradueix del llenguatge municipal al del carrer, venen a dir això: garantir que la ciutadania pugui accedir al passat, explicar bé aquest passat a les noves generacions i fer-ho amb totes les veus, també amb les que durant dècades van quedar fora del relat oficial. Dones, classe obrera, migrants, col·lectiu LGTBI, víctimes del franquisme i del terrorisme, dissidències polítiques i culturals. Una memòria coral, diu el pla. Una memòria que admet que la història de Barcelona no la van escriure quatre.
Tres espais, tres maneres d’entendre la ciutat
L’aposta més visible són els equipaments. El Centre Memorial de La Model, la joia del projecte, convertirà l’antiga presó, tancada el 2017, en un centre d’interpretació de nova generació, amb tres dimensions de lectura (municipal, nacional i internacional) que volen situar la història penitenciària barcelonina dins el marc més ampli dels drets humans. No estarà llest, això sí, abans del 2030: el projecte es troba encara en fase de revisió de l’avantprojecte executiu.
Abans, molt abans, n’obriran dos més. El Centre d’Interpretació del Terrorisme s’instal·larà en 200 metres quadrats del Castell de Montjuïc i s’espera que les obres acabin durant el primer semestre d’aquest 2026, tot i que l’espai expositiu no s’estrenarà fins al 2027. Posarà especialment l’accent en dues ferides que la ciutat encara arrossega: l’atemptat d’Hipercor del 1987 i el de la Rambla del 2017. La tinenta d’alcaldia de Drets Socials, Feminismes i Memòria Democràtica, Raquel Gil, ho resumeix amb una frase que funciona com una declaració d’intencions: cal preservar el passat per enfortir el futur. A això s’hi suma el Centre d’Interpretació del Treball, que tindrà la seu a l’antiga Fabra i Coats i explicarà la Barcelona obrera, fabril, migrant i sindical del segle XX, amb lectures contemporànies sobre cures, desigualtat i precarietat.
El paquet es completa amb altres peces més silencioses però no menys ambicioses: la reactivació de la Junta de Valoració del Tardofranquisme (que ampliarà el reconeixement a dones recloses al Patronat de Protecció a la Dona i a persones perseguides per la seva orientació sexual), la revisió del nomenclàtor amb criteris de feminització i memòria democràtica, i la creació d’un web interactiu sobre el passat esclavista de la ciutat que cartografiarà els domicilis d’armadors, els edificis aixecats amb capital procedent del tràfic i els vincles de famílies, empreses i institucions catalanes amb el comerç transatlàntic entre els segles XVIII i XIX.
Un pla amb aplaudiment institucional i rèplica des de baix
La foto, però, no és unànime. Tot just unes hores després de la presentació, un grup ampli d’entitats memorialistes (Ateneu Memòria Popular, Associació Catalana de Persones Ex-preses del Franquisme, Fundació Cipriano García-CCOO, Amical de les Brigades Internacionals, Amical Mauthausen, Ca la Dona, Associació Pro-Memòria dels Immolats per la Llibertat a Catalunya i d’altres) va fer públic un comunicat conjunt amb un rebuig rotund.
El desacord va per diversos fronts. El primer, simbòlic: lamenten que el pla no inclogui la conversió en espais de memòria de dos llocs que consideren irrenunciables, la comissaria de Via Laietana i l’antiga presó de la Trinitat. El segon, conceptual: sostenen que un centre d’interpretació del terrorisme, tal com està plantejat, no hauria de formar part d’un pla estratègic de memòria democràtica, perquè la incorporació d’elements aliens al marc memorialista en pot distorsionar el sentit. I el tercer, pressupostari: qualifiquen els 6,7 milions de xifra opaca i insuficient, i denuncien que el document només detalla partides per al 2026, gairebé totes concentrades, sospiten, en el projecte arquitectònic de La Model, sense concretar el recorregut econòmic fins al 2030. Per damunt de tot, la queixa que travessa el comunicat: consideren que el procés s’ha tancat sense una participació real del teixit associatiu que fa dècades que treballa la memòria a la ciutat des de baix.
El que queda dins i el que queda fora
Hi ha un detall que el mateix pla reconeix i que convé no passar per alt: Barcelona encara arrossega vestigis residuals de simbologia franquista, sobretot en espais privats, i el document anuncia un protocol unificat de detecció, validació i retirada en compliment de la Llei 20/2022. En canvi, no entra, i les entitats li ho recorden, en altres debats que la ciutat també té pendents, com ara el del monument a Colom i els símbols vinculats al passat colonial.
Del desenllaç d’aquest pols (entre institució i teixit associatiu, entre la Barcelona que aspira a ser un referent europeu de memòria democràtica i la que recorda des de la trinxera) en dependrà, probablement, que el pla acabi sent allò que vol ser: no un inventari d’equipaments, sinó una ciutat que recorda de veritat.
