Hi ha governs que cauen de cop. D’altres, més complexos, s’esfondren des de dins, com estructures que encara semblen fermes mentre els seus fonaments ja no sostenen res. L’actual moment de l’administració de Donald Trump pertany a aquesta segona categoria: no és una caiguda visible, sinó un buidatge progressiu del poder.
Perquè el que està passant no és una simple successió de crisis. És una cosa més incòmoda: una fuga.
Una fuga de figures clau, de comandaments estratègics, de noms que, fins fa poc, formaven part de l’engranatge que sostenia el relat d’ordre, força i control. Avui, aquest engranatge comença a sonar buit. I quan el poder sona buit, no triga a esquerdar-se.
El poder que es buida en plena guerra
La destitució del cap de l’Estat Major de l’Exèrcit, Randy George, enmig d’una guerra activa, no és un gest administratiu. És un senyal. Un senyal que el conflicte ja no es lliura únicament contra un enemic extern, sinó també dins del mateix aparell que hauria de sostenir-lo.
A la seva sortida s’hi sumen altres peces: els generals David Hodne i William Green, apartats en un context on l’estabilitat del comandament hauria de ser una prioritat, no una variable. I per damunt de tots ells, la figura del secretari de Defensa, Pete Hegseth, operant com a executor d’una lògica que prioritza l’alineació política per sobre de la continuïtat estratègica.
Però la llista no s’acaba aquí.
També han caigut responsables clau en la lluita antiterrorista, figures tècniques desplaçades sense explicacions clares, i noms que, en altres contextos, haurien estat considerats imprescindibles. A això s’hi suma la caiguda de Pam Bondi, atrapada en el laberint del cas Epstein, on la promesa de transparència va acabar convertida en una coreografia d’omissions.
En poques setmanes, el mapa del poder ha canviat més que en anys.
Un model que es manté… expulsant
El trumpisme sempre ha defensat una idea de força. De control. De lideratge inqüestionable. Però el que avui emergeix no és fortalesa, sinó un patró: el poder que es manté expulsant aquells que el sostenen.
No és una anomalia. És un mètode.
Ja en el seu primer mandat, Trump va acumular xifres rècord de destitucions. No com a conseqüència d’errors aïllats, sinó com a forma de govern. La rotació no era una fallada del sistema. Era el sistema.
I ara, aquest mateix mecanisme reapareix en la seva versió més perillosa: aplicat en context de guerra.
Perquè quan un govern necessita substituir constantment aquells que executen la seva estratègia, el que està en crisi no són les persones.
És l’estratègia.
EEuropa s’allunya, i el relat s’esquerda
Mentrestant, l’aïllament es fa evident. Europa observa, però no acompanya. Els aliats dubten. I el més significatiu: ni tan sols l’univers MAGA respon amb la cohesió d’altres temps.
El silenci, en política, també és una forma de discurs.
I avui, aquest silenci sona a distància.
El moviment que es va construir com una maquinària de lleialtat comença a mostrar fissures. No perquè hagi perdut la seva retòrica, sinó perquè ha començat a perdre aquells que la feien operativa.
El moment més perillós
Hi ha alguna cosa profundament irònica —i perillosament reveladora— en tot això.
El model MAGA no s’esfondra en la derrota.
S’esfondra en l’exercici del poder.
Just quan més necessita estabilitat, produeix inestabilitat.
Just quan necessita cohesió, genera fragmentació.
I just quan afronta una guerra, comença a buidar la seva pròpia estructura.
Quan el poder es queda sol
Al final, la pregunta no és quants han estat acomiadats o han dimitit.
La pregunta és una altra.
Què passa quan un projecte polític comença a perdre, un per un, aquells que el feien possible?
Perquè els governs no cauen quan perden eleccions.
De vegades cauen abans.
Quan el poder, en el seu intent de concentrar-se, acaba quedant-se sol.
