Hi ha rellotges que mesuren les hores i d’altres que semblen mesurar la paciència dels pobles. Els primers avancen amb indiferència; els segons acumulen silencis, frustracions i esdeveniments fins que una societat descobreix que allò que considerava inevitable pot deixar de ser-ho.
Un almanac, un escrutini, una flor abandonada entre les pàgines d’un llibre. I aquell tic-tac obstinat que s’acosta al 29N, com si la història hagués decidit concentrar totes les seves preguntes en una data.
No sabem si som davant del final d’una època. Però comencem a reconèixer alguns senyals que mereixen ser interpretats.
QUAN EL PODER CONFON LA POR AMB LA FIDELITAT
Durant els últims anys, una part de la dreta radical internacional ha construït la seva influència sobre una promesa contradictòria: oferir seguretat mitjançant la confrontació permanent.
L’adversari va deixar de ser un competidor polític per convertir-se en una amenaça existencial. Les institucions van començar a presentar-se com a obstacles quan no obeïen el governant. La complexitat econòmica va ser substituïda per culpables fàcilment identificables.
L’immigrant, el diferent, el periodista incòmode, el jutge independent o el discrepant van passar a ocupar, segons les circumstàncies, el lloc de l’enemic necessari.
Aquesta estratègia pot guanyar eleccions. El que no garanteix és una capacitat indefinida per governar.
Perquè arriba un moment en què la retòrica s’ha d’enfrontar al preu dels aliments, a les factures domèstiques, al deteriorament dels serveis i a les expectatives frustrades dels qui havien rebut promeses extraordinàries.
La primera contradicció de l’autoritarisme contemporani apareix quan els seus seguidors descobreixen que assenyalar enemics no millora necessàriament les seves vides.
El Brasil ofereix una experiència especialment significativa. El retorn de Lula al poder el 2023 va demostrar que el bolsonarisme podia ser derrotat electoralment, encara que el seu arrelament social no desaparegués. La disputa brasilera posterior ha tornat a posar de manifest fins a quin punt la democràcia pot sobreviure a una polarització extrema sense resoldre automàticament les fractures que l’alimenten.
Els Estats Units plantegen una altra qüestió. Les eleccions del novembre de 2026 obliguen a examinar fins on arriba la resistència ciutadana davant del projecte polític de Donald Trump. Més enllà del repartiment de càrrecs, interessa observar si els electors comencen a separar la identificació cultural amb un dirigent de la valoració concreta de la seva gestió.
Aquest desplaçament, quan es produeix, resulta més important que una victòria aïllada.
Perquè els cicles polítics rarament s’acaben quan desapareix un líder. Comencen a esgotar-se quan les seves explicacions deixen de convèncer.
EL 29N: ANTICIPACIÓ O RETARD?
Espanya té una relació peculiar amb els grans moviments polítics internacionals. De vegades els anticipa; d’altres, els incorpora quan ja comencen a mostrar símptomes de desgast als seus llocs d’origen.
El 29N, convertit en horitzó del nostre debat electoral, suscita precisament aquesta incertesa.
Estem important una fórmula política quan altres països comencen a discutir-ne les conseqüències? O les condicions espanyoles continuen sent prou diferents perquè aquest corrent conservi capacitat d’expansió?
La resposta exigeix abandonar dues comoditats intel·lectuals: creure que l’extrema dreta està destinada a créixer indefinidament i suposar que qualsevol retrocés internacional provocarà automàticament el seu afebliment a Espanya.
Cap de les dues hipòtesis constitueix una anàlisi.
Els ciutadans no voten només des de les seves conviccions ideològiques. També hi intervenen la percepció de la seva situació econòmica, la confiança en les institucions, les expectatives familiars i la credibilitat dels qui els demanen suport.
Una majoria pot rebutjar propostes autoritàries i sentir-se insatisfeta amb els qui governen. Pot reclamar estabilitat i exigir transformacions.
Aquí rau una de les grans dificultats de la política democràtica.
El problema no consisteix només a saber qui guanyarà les pròximes eleccions, sinó a comprendre quina societat està prenent forma abans que s’obrin les urnes.
La qüestió del 29N no s’hauria de reduir, per tant, a una suma de diputats.
També ens hem de preguntar quin tipus de convivència política estem disposats a acceptar després.
ANDALUSIA NO ÉS UNA NOTA A PEU DE PÀGINA
Hi ha una dimensió d’aquest debat que mereix una consideració singular: Andalusia.
No per una suposada excepcionalitat sentimental, sinó perquè la seva història contemporània conté una reflexió particularment valuosa sobre la relació entre identitat, desigualtat i democràcia.
Blas Infante va comprendre que la qüestió andalusa no es podia resoldre mitjançant una simple reivindicació administrativa. El problema era més profund: una societat podia disposar d’institucions pròpies i continuar condicionada per estructures econòmiques, educatives i culturals que limitessin la seva autonomia real.
Aquella intuïció conserva una vigència extraordinària.
La descentralització política ha transformat Espanya, però no ha eliminat les desigualtats territorials ni ha resolt totes les dificultats d’accés a les oportunitats.
Tampoc no n’hi ha prou amb invocar una identitat compartida per construir un projecte col·lectiu.
Andalusia necessita preguntar-se quin paper vol exercir en una Espanya que torna a discutir el seu model territorial, la seva cohesió social i l’abast dels poders públics.
El pensament d’Infante permet abordar aquesta qüestió sense convertir l’andalusisme en una disputa de símbols.
La seva aspiració era cultural, social i política. Una proposta d’emancipació que relacionava la consciència de pertinença amb la responsabilitat envers els altres.
No concebia la identitat com una muralla.
L’entenia com una possibilitat de participació en el món.
I aquesta diferència resulta essencial en una època en què determinats nacionalismes pretenen organitzar les societats mitjançant l’exclusió.
La veritable dimensió política d’Andalusia no es troba a proclamar contínuament la seva singularitat, sinó a demostrar què pot aportar a una democràcia més justa.
Aquest hauria de ser un dels grans assumptes del debat electoral.
No qui pronuncia amb més entusiasme el nom d’Andalusia, sinó qui disposa d’un projecte capaç d’afrontar les seves transformacions socials, productives i culturals.
LA HISTÒRIA NO TÉ UN DESTÍ ESCRIT
Potser l’error més freqüent dels analistes polítics consisteix a atribuir als esdeveniments una direcció que només resulta evident quan ja han succeït.
Les societats no avancen com els mecanismes d’un rellotge.
Retrocedeixen, rectifiquen, es contradiuen i, de vegades, sorprenen fins i tot els qui creuen conèixer-les.
El Brasil no constitueix una garantia per a Espanya. Els Estats Units tampoc. Les seves experiències ofereixen indicis, no instruccions.
El que és veritablement interessant és comprovar que els comportaments col·lectius poden modificar-se quan canvien les circumstàncies i s’afebleixen les certeses que semblaven sostenir un determinat ordre polític.
I si estem interpretant massa tard aquests moviments?
I si el pèndol internacional comença a corregir-se precisament quan una part d’Europa encara contempla fascinada el seu recorregut anterior?
I si Espanya decideix caminar en sentit contrari?
També hi ha una altra possibilitat: que sapiguem reconèixer a temps les contradiccions del nostre present i construir una resposta pròpia.
No n’hi haurà prou amb esperar el desgast dels nostres adversaris. La democràcia necessita alguna cosa més exigent que beneficiar-se dels errors aliens: necessita recuperar capacitat d’iniciativa, imaginació institucional i confiança pública.
I Andalusia, hereva d’una tradició política que va voler unir emancipació i universalisme, té motius per no quedar-se com a espectadora.
El rellotge continua.
No anuncia victòries ni derrotes inevitables.
Simplement ens recorda que el temps polític també s’esgota quan una societat renuncia a pensar per si mateixa.
Potser la pregunta del 29N no és si canviarà el Govern, sinó si haurem comprès a temps que la història ens estava oferint la possibilitat de canviar alguna cosa molt més important.







