“Sóc el que van deixar”.
La frase no és una metàfora: és un arxiu.
Quan Luiz Inácio Lula da Silva va parlar, a Espanya i al costat de Pedro Sánchez, d’una Veneçuela “sense la tutela de ningú”, no estava improvisant diplomàcia. Estava, més aviat, pronunciant una paraula que a Amèrica Llatina té un pes històric específic: tutela. Una paraula que no descriu ajuda, sinó jerarquia; no suggereix cooperació, sinó supervisió.
I en aquest continent, la supervisió sempre va arribar amb accent estranger.
“Sóc tota la resta del que es van robar”. La línia no és poètica: és estadística històrica. Des de l’Esmena Platt —aquella elegant peça jurídica que va convertir la independència cubana en una independència amb condicions— fins a la política del “Big Stick”, on la diplomàcia va aprendre a caminar amb ombra de garrot, la regió ha estat tractada com a territori administrable. Ortega y Gasset diria que no és l’home qui té història, sinó la història qui té l’home. A Amèrica Llatina, aquesta història té una signatura repetida.
Primer van ser clàusules.
Després, intervencions.
Després, silencis institucionals acuradament redactats.
“No pots comprar el vent”. La insistència no és ingènua: és defensiva. Perquè durant dècades —i aquí la història deixa de ser al·legoria— es va intentar comprar tota la resta. L’Operació Còndor, lluny de qualsevol lirisme, va ser la prova material que la sobirania podia creuar fronteres… quan convenia a aquells que la violaven. No va ser excés. Va ser sistema.
Gramsci advertia que l’hegemonia no s’imposa només amb força, sinó amb consens. Amèrica Llatina va conèixer ambdues versions: la força explícita i el consens induït. Als anys vuitanta, aquest consens va adoptar forma de deute. L’anomenada “dècada perduda” no va ser un accident econòmic; va ser la conseqüència d’una dependència estructural acuradament cultivada. “L’adob de la meva terra és natural”, diu la cançó. El deute, en canvi, no ho era.
I llavors apareix el present, amb la seva habitual pretensió de novetat.
El trumpisme —aquesta doctrina que alguns descriuen com a ruptura— no és més que l’eliminació del pudor. El que abans es feia en veu baixa, ara es declara. El que abans es negociava amb eufemismes, ara s’imposa amb frases curtes. Donald Trump no inventa la lògica del poder hemisfèric: la simplifica, la despulla, la fa gairebé brutalment honesta. Ciceró ja advertia que el llenguatge públic es corromp quan el poder se sent segur de si mateix. Trump no corromp el llenguatge: l’allibera de la seva hipocresia.
“Un poble sense cames, però que camina”. La imatge, lluny de l’èpica romàntica, és profundament política. Perquè Amèrica Llatina no resisteix des de la perfecció, sinó des de la persistència. Resisteix equivocant-se, reconstruint-se, contradient-se. Resisteix, fins i tot, quan se li exigeix una coherència que mai no se li va permetre construir sense interferències.
I aquí és on la frase de Lula deixa de ser conjuntura.
Parlar d’una Veneçuela sense tutela no és defensar un govern. És qüestionar un principi. És recordar que la sobirania no és un premi que es concedeix des de fora, sinó un dret que s’exerceix des de dins —amb errors, amb tensions, amb conflictes propis.
“La terra no es ven”.
La repetició no és estètica: és ideològica.
Perquè el que incomoda no és Veneçuela. No és el Brasil. No és cap país en particular. El que incomoda és la possibilitat —cada vegada menys abstracta— que Amèrica Llatina deixi d’acceptar el seu paper com a territori interpretat per altres.
Einstein deia que no es pot resoldre un problema amb el mateix nivell de pensament que el va crear. Potser per això la regió insisteix a caminar, fins i tot quan li diuen com fer-ho. Potser per això canta, fins i tot quan li demanen silenci.
“No pots comprar la meva vida”.
I en aquesta frase —simple, repetida, gairebé obstinada— hi ha alguna cosa que cap informe, cap doctrina i cap garrot ha aconseguit resoldre del tot:
Hi ha coses que no s’administren.
Hi ha coses que no s’auditen.
Hi ha coses que, simplement, no es compren.
Nota: La música a la qual es fa referència en aquest text és Latinoamérica – Calle 13 (part. Totó La Momposina, Susana Baca y Maria Rita).
