INFILTRATS

De vegades sembla que estem dins d’una societat en la qual ens sentim profundament estranys.

Estranys els qui encara defensem la solidaritat.
Els qui confiem en la pau.
Els qui estimem els nostres amics, la nostra família.
Els qui seguim creient en els altres.

I, de sobte, com si un desconegut hagués entrat a casa nostra i hagués apagat tots els llums, tot s’esborra. S’aniquila. Es capgira.

I has de tornar a començar.

Vivim en una societat on la bola, la mentida, la traïció i la desesperança semblen haver-se convertit en els pilars sobre els quals se sosté la caiguda d’un imperi dirigit per descoratjadors analfabets i profundament males persones.

I aleshores un es pregunta:

Com sobreviure sense deixar de ser qui és?

Potser com en una novel·la negra.

Com INFILTRATS.

Que no se’ns vegi massa.
Que gairebé no se’ns senti.
Que la nostra veu sigui tot just un murmuri.

El nostre propi murmuri.

Aquell que ningú no ens pot arrencar perquè neix dins nostre i s’alimenta d’alguna cosa molt més poderosa que el soroll:

L’ESPERANÇA.

Un murmuri que ens permet caminar entre les ombres com alienígenes en un planeta que, de vegades, sembla haver deixat de reconèixer-nos.

Participem en aquest estrany teatre de la teranyina. Entrem i sortim dels seus fils. Observem. Escoltem. Aprenem.

I sobrevivim.

Però no per convertir-nos en allò que combatem.

Sobrevivim des de la nostra felicitat.
Des del nostre espai més íntim.
Des de les persones que estimem.
Des d’aquestes petites coses que encara fan que la vida valgui la pena.

Perquè segueixo confiant en l’ésser humà.

Però no en qualsevol ésser humà.

Confio en l’ésser humà que conec.
En el que conec de debò.
En aquell que inspira.
En aquell que suma intel·ligència i cor.
En aquell que entén que viure no consisteix únicament a sobreviure, sinó a deixar darrere nostre un món una mica millor del que el vam trobar.

Aquest ésser humà existeix.

I perquè segueixi existint necessita alguna cosa fonamental:

no perdre l’esperança.

Per això hem de seguir sent combatius.

Però potser ha arribat el moment de combatre d’una altra manera.

Sense estridències.
Sense necessitat que ens vegin.
Sense regalar la nostra energia a aquells qui viuen del soroll, de l’odi i de la mentida.

Mantenint el nostre murmuri.

Guardant-lo com es guarda una flama quan arrecia el vent.

Perquè potser es tracta precisament d’això:

seguir infiltrats.

Seguir vivint.
Seguir estimant.
Seguir pensant.
Seguir llegint.
Seguir aprenent.
Seguir cuidant els nostres.
Seguir confiant en aquells qui realment ho mereixen.

I resistir.

Perquè cap imperi no és etern.