Durant molt de temps, els límits municipals han servit per delimitar competències, gestionar pressupostos i organitzar l’administració del territori. Però la vida de les persones fa temps que ha deixat enrere aquestes línies dibuixades sobre el mapa. Avui, una persona pot viure a Esplugues, treballar a Barcelona, portar els fills a una escola d’un altre municipi, anar al gimnàs a l’Hospitalet i fer la compra a Sant Just Desvern. I tot això sense percebre que està travessant cap frontera.
La realitat metropolitana és aquesta: les ciutats són cada vegada més interdependents i les necessitats de la ciutadania no entenen de termes municipals. La mobilitat, l’habitatge, els equipaments, els espais verds o la lluita contra els efectes del canvi climàtic són reptes compartits que difícilment es poden resoldre des d’una única administració.
Per això, la cooperació entre ajuntaments no és només una qüestió de bona voluntat institucional. És una necessitat política i una responsabilitat amb la ciutadania. Quan dues ciutats comparteixen carrers, serveis, infraestructures i veïnat, també han de compartir estratègies i solucions.
L’acord entre Barcelona i Esplugues per constituir una comissió mixta de treball és un exemple d’aquest canvi de mirada. El futur Campus Clínic, els nous desenvolupaments urbanístics, la previsió de prop de 6.000 habitatges o la planificació de les infraestructures de transport són projectes que superen qualsevol frontera administrativa. Pensar-los de manera aïllada seria un error. Cal planificar-los conjuntament, amb una visió de territori i posant les persones al centre.
Aquesta manera d’entendre la política local connecta amb els valors del municipalisme progressista: cooperació, igualtat d’oportunitats, cohesió social i defensa dels serveis públics. No es tracta de competir per veure quin municipi creix més o quin aconsegueix atreure més inversions, sinó de garantir que el desenvolupament d’un territori generi benestar per al conjunt de la població.
La coordinació també és una eina per combatre les desigualtats. Una xarxa de transport millor connectada, més habitatge assequible, equipaments accessibles i espais públics de qualitat no haurien de dependre del costat del terme municipal on es viu. La ciutadania ha de poder exercir els seus drets i accedir a les oportunitats amb independència d’on tingui empadronat el domicili.
Les ciutats del segle XXI necessiten menys fronteres administratives i més espais de diàleg, planificació i cooperació. Els ajuntaments continuen sent l’administració més propera a les persones, però aquesta proximitat ha d’anar acompanyada d’una mirada més àmplia, capaç d’entendre que els problemes compartits exigeixen respostes compartides.
Perquè, al capdavall, la ciutadania ja viu en clau metropolitana. Ara toca que les institucions també ho facin.
