Una societat més justa comença per la manera com ens referim a les persones, però només esdevé real quan eliminem les barreres que els impedeixen viure amb plena autonomia i igualtat d’oportunitats
Les paraules no són neutres. La manera com ens referim a les persones reflecteix la societat que som i també la que volem construir. El llenguatge pot perpetuar prejudicis, alimentar estigmes i consolidar desigualtats, però també pot contribuir a reconèixer la dignitat de tothom. Per això, l’aprovació al Parlament de la llei que actualitza els termes amb què la legislació catalana es refereix a les persones amb discapacitat és molt més que una modificació terminològica. És un pas en el reconeixement dels drets, la dignitat i la igualtat.
Related posts
Substituir expressions obsoletes o pejoratives per termes respectuosos no és una qüestió de correcció política ni un simple exercici de vocabulari. És assumir que les institucions tenen una responsabilitat en la manera com representen la ciutadania. Quan una llei utilitza paraules que redueixen una persona a una condició o que arrosseguen una càrrega estigmatitzadora, contribueix a perpetuar una mirada que cal superar. Actualitzar aquest llenguatge és, per tant, una manera de reconèixer que les persones amb discapacitat són, abans que res, ciutadans i ciutadanes amb els mateixos drets i la mateixa dignitat que qualsevol altra persona.
Ara bé, seria un error pensar que la inclusió s’acaba canviant les paraules d’un text legal. Les paraules importen, però els drets només es fan efectius quan es tradueixen en oportunitats reals. Una societat no pot considerar-se plenament inclusiva si una persona no pot entrar en un edifici públic perquè hi ha escales sense rampa, si no pot desplaçar-se amb autonomia pels carrers, si troba obstacles per accedir a una feina o si queda exclosa d’un servei perquè la informació no és comprensible o accessible.
Eliminar les barreres arquitectòniques, urbanístiques i comunicatives ha de ser una prioritat de qualsevol política pública compromesa amb la igualtat. Les voreres, els transports públics, els equipaments municipals, els centres educatius, els espais culturals i els llocs de treball han d’estar pensats per a tothom. No n’hi ha prou amb garantir formalment que tothom hi pot accedir: cal assegurar que tothom ho pugui fer en condicions d’autonomia, seguretat i dignitat. Una rampa, un ascensor accessible, un semàfor sonor o un transport adaptat no són privilegis ni concessions. Són instruments perquè un dret reconegut sobre el paper es pugui exercir en la pràctica.
La mateixa mirada s’ha d’aplicar a la comunicació. Fer accessible la informació és també una qüestió de justícia social. Els documents administratius, els tràmits digitals, les comunicacions institucionals i els serveis públics han d’utilitzar formats i llenguatges que facilitin la comprensió. Això implica incorporar la lectura fàcil quan sigui necessària, oferir informació en formats accessibles, reforçar els sistemes de subtitulació i interpretació en llengua de signes i tenir en compte les necessitats de les persones amb discapacitat intel·lectual, sensorial o cognitiva.
També cal avançar en l’adaptació de la comunicació a les persones neurodivergents, amb informació clara, estructurada i previsible, instruccions comprensibles i entorns que tinguin en compte les diferents maneres de processar la informació i els estímuls sensorials. No totes les persones necessiten les mateixes adaptacions, i precisament per això les polítiques d’accessibilitat han de ser flexibles i comptar amb la participació de les persones a qui s’adrecen.
Però la inclusió tampoc no es limita a l’espai físic o a la comunicació. Hi ha barreres menys visibles que continuen condicionant la vida de moltes persones: les dificultats per accedir al mercat laboral, la manca de suports per viure de manera independent, les desigualtats educatives, els obstacles per participar en activitats culturals i esportives o els prejudicis que encara persisteixen en una part de la societat. Combatre aquestes desigualtats exigeix recursos, serveis públics ben dotats, polítiques d’ocupació inclusives i una aposta decidida per l’autonomia personal i la vida independent.
És aquí on una concepció progressista de la societat ha de demostrar el seu compromís amb la igualtat. La llibertat no és completa quan depèn de les condicions físiques, sensorials o cognitives d’una persona, ni quan l’accés a les oportunitats queda condicionat per l’entorn en què viu. La igualtat real exigeix reconèixer que no tothom parteix de les mateixes condicions i que, per tant, cal eliminar obstacles i proporcionar els suports necessaris perquè tothom pugui desenvolupar el seu projecte vital.
Aquesta responsabilitat correspon a les administracions, però també interpel·la les empreses, els centres educatius, les entitats i el conjunt de la ciutadania. Les persones amb discapacitat no han de ser simples destinatàries de polítiques dissenyades per altres. Han de participar en la presa de decisions, en la planificació dels serveis i en la construcció dels espais que comparteixen amb tothom. Res sobre les persones amb discapacitat sense les persones amb discapacitat: aquest principi ha de guiar les actuacions públiques i garantir que les mesures adoptades responguin a necessitats reals.
L’aprovació de la nova llei al Parlament és, doncs, una bona oportunitat per recordar que la transformació social sovint comença amb gestos que semblen petits, però que han d’anar acompanyats de decisions concretes. Actualitzar el llenguatge legal és necessari; garantir l’accessibilitat universal, impulsar l’ocupació inclusiva, reforçar els suports a l’autonomia personal i combatre els prejudicis és igualment imprescindible.
