Si els acords signats entre Espanya i el Brasil mostren el que es decideix, la Mobilització Progressista Global i les trobades paral·leles a Barcelona revelen una cosa igual d’important: qui està intentant definir aquest rumb.
Entre el 17 i el 18 d’abril de 2026, la ciutat reuneix un conjunt específic de lideratges polítics que no respon a l’atzar, sinó a una selecció estratègica dins del camp progressista internacional.
Al centre d’aquesta articulació apareixen dues figures que operen com a eix polític de la trobada: el president brasiler Luiz Inácio Lula da Silva i el president del Govern espanyol Pedro Sánchez. Tots dos no només hi participen, sinó que impulsen i organitzen la seqüència de cimeres, consolidant-se com a referents de l’esquerra a Amèrica i Europa.
Al seu voltant es configura un segon cercle de lideratge amb pes regional.
Un dels noms més rellevants és el del president colombià Gustavo Petro, la presència del qual aporta una dimensió clau: representa un govern que encarna el gir recent cap a l’esquerra a Colòmbia, un país històricament aliè a aquest camp polític. La seva participació reforça el caràcter llatinoamericà de la trobada i la seva connexió amb agendes de transformació interna.
A aquest bloc s’hi suma la presidenta de Mèxic, Claudia Sheinbaum, l’arribada de la qual a Barcelona el 18 d’abril amplia l’abast polític de l’esdeveniment. La seva presència no és merament protocol·lària: Mèxic és una de les economies més grans del continent i el seu posicionament en aquesta articulació respon a tensions creixents amb els Estats Units i a la necessitat de diversificar aliances internacionals.
Des d’Àfrica, hi participa el president de Sud-àfrica, Cyril Ramaphosa, incorporant una dimensió global més àmplia. La seva inclusió reforça la idea que aquesta mobilització no és exclusivament iberoamericana, sinó que busca projectar-se com una xarxa d’abast internacional.
També forma part de la trobada el president de l’Uruguai, Yamandú Orsi, la presència del qual representa una esquerra institucional més moderada dins l’espectre llatinoamericà, cosa que afegeix matisos a la composició ideològica del grup.
En l’àmbit europeu, a més de Sánchez, destaca la participació d’António Costa, president del Consell Europeu, així com de figures com Teresa Ribera, vicepresidenta de la Comissió Europea. Aquests noms connecten la cimera amb l’estructura política de la Unió Europea, aportant pes institucional a la convocatòria.
A aquest nucli també s’hi sumen figures polítiques amb trajectòria, com l’expresident colombià Ernesto Samper, i representants d’organitzacions internacionals, partits socialistes i xarxes polítiques globals.
Però la composició de la trobada no es limita als caps d’Estat.
Segons els organitzadors, la mobilització reuneix prop de 3.000 participants, incloent-hi alcaldes, sindicalistes, activistes i representants de la societat civil. Això amplia l’abast de l’esdeveniment: no és només una cimera de governs, sinó un intent d’articular una xarxa política més àmplia, capaç d’operar en diferents nivells de poder.
Aquesta diversitat, però, no implica homogeneïtat.
Els actors presents representen diferents tradicions dins del progressisme:
— des de la socialdemocràcia europea, centrada en la institucionalitat i l’estat del benestar;
— fins a governs llatinoamericans amb agendes més enfocades en la redistribució, la sobirania econòmica i les reformes estructurals.
Fins i tot les absències parlen. La manca d’alguns lideratges recents de l’esquerra regional evidencia que aquesta articulació no està completament consolidada, sinó que continua en procés de definició.
Per això, més que una llista de noms, el que Barcelona mostra és un mapa polític en construcció.
Un mapa on cada líder aporta alguna cosa diferent:
— capacitat institucional,
— legitimitat electoral,
— pes econòmic,
— o projecció internacional.
I és precisament aquesta combinació —més que qualsevol discurs— la que permet entendre el veritable abast de la trobada:
no com una reunió d’afinitats,
sinó com l’intent, encara incomplet, de construir un bloc polític capaç d’operar en un món cada cop més fragmentat.
