El lloc on l’afició blaugrana ha celebrat els títols durant quasi un segle no estarà disponible mentre durin els treballs de remodelació de la Rambla. L’Ajuntament i el club treballen per trobar alternatives.
Una font, un símbol, una tradició de gairebé cent anys
Hi ha llocs que van molt més enllà de la seva funció original. La font de Canaletes, aquella estructura de ferro colat situada a l’entrada de la Rambla, és un d’aquests llocs. Ningú no hi va per beure aigua. Hi van perquè és casa. Perquè és on el barcelonisme s’ha abocat al carrer a abraçar-se cada vegada que el Barça ha guanyat alguna cosa que pagava la pena guanyar.
Però enguany, la tradició haurà d’esperar. Les obres de remodelació de la Rambla de Barcelona afecten directament la zona on s’ubica Canaletes i l’accés al punt de trobada habitual no estarà disponible. L’Ajuntament de Barcelona ja treballa amb el club per trobar una alternativa que permeti l’afició celebrar el probable títol de Lliga —el Barça acumula nou punts d’avantatge sobre el Reial Madrid amb el Clàssic del 10 de maig al Spotify Camp Nou encara per disputar— d’una manera digna i, sobretot, segura. David Escudé, regidor d’Esports del consistori, ho va confirmar en declaracions a RAC1.
De les canaletes medievals a la font del segle XIX
La història de Canaletes comença molt abans que el Barça existís. El nom prové dels segles medievals, quan l’aigua de Barcelona s’obtenia de les mines de Collserola i entrava a la ciutat pel Portal de l’Àngel a través d’un canal de ceràmica. Aquell sistema de distribució alimentava unes canaletes que conduïen l’aigua fins a un abeurador per al bestiar. La zona, en aquella època, estava presidida pels Estudis Generals, precursors de la Universitat de Barcelona.
Quan l’edifici va ser enderrocat el 1843, l’Ajuntament va encarregar a l’arquitecte Pere Falqués un projecte de fonts-fanal per a diversos punts de la ciutat. El projecte, inicialment pensat per a quatre unitats, es va ampliar posteriorment fins a catorze, adjudicades a Jaume Rodelles. La de Canaletes, construïda el 1892 en ferro colat, és la que es conserva avui: quatre aixetes, quatre piles circulars i l’escut de Barcelona coronant-ho tot. Una peça senzilla, gairebé austera, que no s’assembla en res a la imatge grandiosa que un podria imaginar en sentir-ne parlar.
El Cafè Baviera, els diaris i els primers culés a la Rambla
La connexió entre Canaletes i el Barça es va anar forjant a finals dels anys vint del segle passat. Just darrere de la font hi havia la Cerveseria Baviera —inaugurada el 1929 al número 7 de la Rambla de Canaletes—, un local que aviat es va convertir en punt de trobada i tertúlia futbolística. Jugadors llegendaris com Pep Samitier o Sagi-Barba hi eren assidus, i el local va ser pioner a la ciutat en comercialitzar el caviar que arribava directament de Rússia.
Però el que va convertir definitivament Canaletes en el cor del barcelonisme va ser la premsa. A la Rambla de Canaletes hi tenien la redacció diaris esportius com Las Noticias, El Sol i La Rambla. En una època sense televisió, sense internet i amb una ràdio que tot just feia els primers passos, els aficionats que no podien anar a l’estadi s’acostaven fins allà per consultar les pissarres on els periodistes apuntaven els resultats, els golejadors i les novetats dels partits. Si el Barça guanyava, la festa s’encenia allà mateix. La tradició va quedar fixada per sempre en aquell tros de Rambla.
Una celebració que durarà més que les obres
Les obres de la Nova Rambla, amb previsió de finalitzar el febrer de 2027, estan transformant el passeig més cèlebre de Barcelona: voreres més amples, menys trànsit rodat, tres espais plaça singulars i, quan tot estigui acabat, la restauració de la pròpia font de Canaletes. Mentrestant, la zona queda fora de l’abast de les multituds.
Que el Barça de Hansi Flick acabi guanyant la Lliga no és, a hores d’ara, cap sorpresa. El repte no és futbolístic, sinó logístic: on s’aboca el barcelonisme si Canaletes no hi és? L’Ajuntament i el club no han concretat cap alternativa pública de moment, però la resposta haurà d’arribar aviat. Perquè quan l’àrbitre xiuli el final del partit que proclami campions els homes de Flick, milers de persones sortiran al carrer. I necessitaran un lloc on trobar-se.
Canaletes pot estar tapada per les bastides, però la tradició que representa —cent anys de memòria col·lectiva, d’abraçades i de càntics— no desapareix per culpa de cap obra. S’adapta, espera i resisteix. Com fa sempre el barcelonisme.
