Article de Baltasar Garzón, jurista i escriptor. Publicat en Infolibre. Parte 1
Recordo que el 17 d’octubre del 2008, el president fundador del PP, Manuel Fraga, va qualificar com un “disbarat” i un “error gravíssim” ressuscitar els problemes del passat. Es va expressar així quan van demanar la seva opinió sobre la meva decisió d’investigar les desaparicions de la Guerra Civil i de la dictadura franquista des del meu Jutjat Central d’Instrucció número 5 de l’Audiència Nacional. Les paraules del “lleó de Villalba” tenien explicació: aquell dirigent havia estat part integrant del govern franquista i les responsabilitats a investigar també li podien correspondre.
Tot i així, no puc per menys que preguntar-me què opinaria el senyor Manuel de les contínues, desaforades i malintencionades tonteries dels seus hereus polítics. Sens dubte hauria muntat en còlera més d’una vegada davant de tanta impertinència i tal absència de sentit comú.
Vivim en una època en què, certament, regna el disbarat. A Espanya, els disbarats se succeeixen des de fa massa temps, gairebé sempre de la mà del Partit Popular, només superat en ocasions per la ultradreta de Vox. L’entrada del fake news a les nostres vides va marcar l’inici dels desatins que han anat pujant de to fins a instal·lar-se a la normalitat. Probablement van ser les cassolades contra el Govern en plena epidèmia de COVID al selecte barri de Salamanca les que van inaugurar aquesta nova etapa.
L’objectiu de la dreta i els seus socis era i és la presidència del Govern. Per això han qüestionat la seva legitimitat, bloquejat qualsevol mesura favorable a la ciutadania i recorregut a la justícia amb especial predilecció pels jutges afins, recolzats en organitzacions espúries que presenten querelles, anunciades com a sentències abans d’arribar a sala. L’absurda condemna el fiscal general de l’Estat i la incomprensible exempció d’enjudiciament de Cospedal en el cas Kitchen només són dos exemples d’una estratègia que confon els tribunals amb trinxeres electorals.
L’espectacle de la indignació selectiva
Hi ha un patró que es repeteix amb meticulosa constància a la dreta espanyola: la indignació selectiva, fabricada, cronometrada i orientada exclusivament a la rendibilitat electoral. Tres episodis recents ho il·lustren amb claredat meridiana.
El primer: la mort del capità Jerónimo i de l’agent Germán, del Servei Marítim de la Guàrdia Civil, a la costa de Huelva. Dos homes que van perdre la vida en acte de servei quan les patrulleres en què viatjaven van col·lidir durant la persecució d’una narcolanxa, deixant dos companys ferits i dues famílies destrossades. Un fet luctuós que mereixia dol, respecte i anàlisi serè. La dreta el va convertir en escenari de campanya.
El president de la Junta d’Andalusia, Moreno Bonilla, va responsabilitzar el Govern central de l’increment del narcotràfic al litoral andalús des del mateix funeral, convertint el dolor col·lectiu en arma llancívola. Els senadors del PP es van sumar a l’atac en seu parlamentària amb una virulència que tenia poc d’homenatge i molt d’explotació del duel. I Feijóo va assenyalar amb dit acusador l’absència del ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, ometent deliberadament que en aquell precís moment el titular coordinava des de les Canàries l’evacuació dels passatgers del creuer MV Hondius.
El que el PP va callar és igualment revelador: el Govern sí que va estar representat a l’enterrament, amb la presència de la directora general de la Guàrdia Civil i la secretària d’Estat d’Interior. La indignació era, doncs, fabricada. Una mentida per defecte construïda sobre dos taüts.
El segon episodi s’articula al voltant de les paraules de la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, que es va referir a la mort dels agents com un accident laboral en el debat electoral, en contraposició a la qualificació d’acte de servei que defensa el PP. La distinció no és menor en termes jurídics i administratius i admet debat legítim.
Però la dreta no cercava debat: buscava escàndol. El que era una qüestió tècnica i jurídica, susceptible d’anàlisi serena, va ser convertida per la maquinària mediàtica i política de la dreta en un insult als caiguts, en una provocació intolerable, en prova que el Govern menysprea les forces de seguretat. Ayuso no va trigar a sumar-se amb la contundència que la caracteritza. Els senadors del PP van convertir l’hemicicle en tribuna de denúncia moral. L’objectiu no era la veritat jurídica ni l’honor del capità Jerònim i de l’agent Germà. Era el dany polític, calculat i fred, executat sobre el dolor d’unes famílies que mereixien ser tractades amb una dignitat que la dreta els va negar en convertir-les en instrument de campanya.
La confrontació com a mètode i el preu del soroll
El tercer episodi: el president de les Canàries, Fernando Clavijo, constatant amb visible desesperació que l’evacuació del creuer MV Hondius resultava un èxit internacional per a Espanya, no va tenir cap altra ocurrència que advertir del perill de les rates que podien arribar nedant des del vaixell a les illes per sembrar la malaltia. Una afirmació que hauria avergonyit qualsevol governant mínimament responsable, però que en l’ecosistema polític actual va circular sense cap conseqüència. Curiosament, la presència de catorze espanyols entre els passatgers no va despertar-hi ni en els seus coreligionaris el més mínim reflex patriòtic.
Tres episodis diferents. Un mateix mètode: deformar la realitat, amplificar la indignació, extreure’n rendibilitat política. I al fons, sempre, el ciutadà confós, saturat de soroll, incapaç de distingir el fet de manipular-lo. Aquesta confusió no és un efecte secundari de l’estratègia. És el seu principal objectiu.
