L’increment de la violència masclista a Espanya obliga a replantejar críticament l’abast efectiu del Dret penal com a instrument de prevenció i contenció. Després de més de dues dècades de reformes, l’ordenament ha assolit un grau notable de sofisticació normativa, però no una eficàcia equivalent en la reducció del fenomen. La qüestió, per tant, ja no consisteix a afirmar la necessitat de la intervenció penal —inqüestionable en aquest àmbit—, sinó a determinar fins a quin punt pot desplegar una funció realment satisfactòria davant d’una realitat complexa, estructural i persistent.
Hi ha violències que deixen marques visibles i d’altres que triguen més a ser reconegudes. El control constant, l’aïllament, la humiliació, la dependència econòmica o l’amenaça de prendre els fills poden destruir la capacitat de decidir d’una dona molt abans que arribi una agressió física. Comprendre-ho és essencial: no denunciar immediatament no significa consentir ni mancar de voluntat.
Dos conceptes relacionats
A Espanya, la violència de gènere es refereix jurídicament a la violència exercida sobre una dona per qui és o ha estat el seu cònjuge o parella, encara que no hi hagi convivència, com a manifestació de la discriminació, la desigualtat i les relacions de poder. Inclou violència física i psicològica, agressions sexuals, amenaces, coaccions i privació de llibertat. La Llei orgànica 1/2004 no ofereix una resposta únicament penal: també preveu assistència social, drets laborals, suport econòmic, prevenció i òrgans judicials especialitzats.
La violència vicària és una forma de violència de gènere. Es produeix quan l’agressor utilitza els fills, les filles o altres familiars o persones properes menors d’edat per causar dany a la mare. La paraula «vicària» al·ludeix precisament a fer patir la dona a través d’una altra persona. No és imprescindible que hi hagi una agressió física contra ella: pot consistir en amenaces, instrumentalització dels menors, incompliments deliberats de les seves necessitats o actuacions destinades a mantenir el control després de la ruptura.
La intencionalitat permet distingir-la d’altres conflictes familiars. No tota violència contra un nen o una nena és violència vicària; ho és quan el dany al menor s’utilitza per perjudicar la dona. Un exemple senzill: aprofitar les visites per transmetre al fill missatges contra la seva mare, interrompre un tractament mèdic o utilitzar les entregues i les comunicacions per mantenir-la sota vigilància. El menor no és un missatger ni una eina: és una víctima directa, encara que l’objectiu últim sigui fer patir la mare.
Què protegeix el Dret?
La protecció vigent s’ha ampliat de manera important. Des de 2015, la Llei orgànica 1/2004 contempla que els fills i menors sota tutela, guarda o custòdia de la dona poden ser víctimes d’aquesta violència. La Llei orgànica 8/2021 va incorporar expressament que la violència de gènere comprèn també la que s’exerceix sobre familiars o persones properes menors d’edat amb l’objectiu de causar perjudici o dany a la dona. A més, l’article 94 del Codi Civil permet limitar o suspendre visites, comunicacions, custòdia o pàtria potestat quan hi hagi risc per als menors; són decisions que s’han d’adoptar atenent el cas concret i amb una valoració rigorosa del perill.
L’ordre de protecció pot reunir mesures penals i civils: allunyament i prohibició de comunicació, atribució provisional de l’habitatge, regulació de visites o aliments i altres decisions urgents. El 2025 els òrgans judicials van rebre 47.944 sol·licituds d’ordres de protecció i en van acordar 32.840, el 68,4 %. Les xifres mostren que el sistema actua, però també que milers de sol·licituds no van obtenir aquesta resposta cautelar. Una ordre, a més, no protegeix per si sola: exigeix seguiment, coordinació i capacitat de reaccionar davant dels canvis en el risc.
La protecció dels menors ha d’evitar dos errors oposats. El primer és invisibilitzar-los com a víctimes autònomes. El segon, convertir-los en el centre d’una disputa entre adults sense escoltar les seves necessitats, la seva edat i la seva seguretat. La prioritat no pot ser preservar formalment una relació paternofilial quan hi ha indicis raonables de violència; ha de ser garantir un vincle segur, si realment és possible, i no imposar-lo com un automatisme.
Per què moltes dones no denuncien?
Les barreres són reals i no s’han d’interpretar com una manca de credibilitat. La por de les represàlies, la dependència econòmica, l’aïllament, la preocupació pels fills, la manca d’habitatge o l’esperança que l’agressor canviï poden retardar la denúncia. També existeix l’anomenada «llum de gas»: una estratègia de confusió i desqualificació que porta la víctima a dubtar de la seva pròpia percepció i a témer que ningú la cregui.
La ruptura tampoc no sempre posa fi a la violència. En ocasions inaugura una etapa de control institucionalitzat: comunicacions sobre els fills, litigis continus, impagament de pensions, incompliment de tractaments o ús abusiu de procediments. Quan cada tràmit obliga la dona a tornar a trobar-se amb l’agressor o a explicar una vegada i una altra la seva història, la burocràcia es pot convertir en una nova font de desgast. Per això, una resposta respectuosa ha de reduir la revictimització i coordinar jutjats, Fiscalia, policia, serveis socials, sanitat i centres educatius.
Una reforma en tramitació
Convé distingir amb claredat el Dret vigent de les propostes. A data de 26 de setembre de 2026, el Congrés tramita el Projecte de llei orgànica de mesures en matèria de violència vicària (121/000106), presentat el 17 de juliol i qualificat el 23 de juliol de 2026. La seva situació oficial és la de «Comissió d’Igualtat. Esmenes»; per tant, encara no és llei ni es pot presentar com una protecció ja aplicable. El projecte pretén donar un major reconeixement normatiu a aquesta violència i reforçar la protecció de les víctimes, però el seu contingut pot canviar durant la tramitació parlamentària.
La prudència jurídica no resta importància a la reforma. Al contrari: permet debatre-la amb serietat. El reconeixement específic pot millorar la identificació del risc, la formació professional i la resposta coordinada. Però cap etiqueta legal substitueix una valoració individualitzada, recursos suficients, decisions ràpides i control efectiu de les mesures. Crear un delicte autònom o agreujar les penes pot expressar un retret legítim, però no garanteix per si mateix que una dona i els seus fills estiguin fora de perill.
La violència vicària ens recorda que protegir una dona implica protegir aquells que estima i que depenen d’ella. No n’hi ha prou amb declarar drets: cal fer-los accessibles, comprensibles i efectius. La protecció formal que arriba tard pot deixar intacte el poder de l’agressor. La bona política jurídica serà la que aconsegueixi que demanar ajuda no augmenti el risc i que cap nen o nena sigui utilitzat per continuar una violència que la societat ja hauria de saber reconèixer.
Les dades més recents confirmen aquesta insuficiència. Durant el primer trimestre de 2025, els jutjats espanyols van rebre 47.865 denúncies per violència masclista, un 4,28 % més que en el mateix període de l’any anterior; a més, es van sol·licitar 11.137 ordres de protecció, de les quals se’n van concedir 7.560. En el segon trimestre, les denúncies van ascendir a 51.897, una xifra que evidencia la continuïtat d’una litigiositat elevada i d’una exposició constant de les víctimes.
A això s’hi afegeix que, a 31 de desembre de 2025, els casos actius en el sistema VioGén ascendien a 103.942. Aquesta dada no només reflecteix la persistència del risc, sinó també la necessitat d’una vigilància policial i assistencial continuada. La gravetat del problema també es manifesta en la dimensió letal del fenomen: el 2025 es van registrar 48 dones assassinades per les seves parelles o exparelles, i el 2026 es continuaven confirmant noves víctimes mortals. Si s’observa la sèrie històrica des de 2003, la xifra acumulada supera àmpliament el miler, cosa que demostra que la resposta penal, tot i ser imprescindible, no ha aconseguit contenir estructuralment la violència masclista.
Protegir abans i millor
La meva valoració és clara: el Dret penal és necessari, però no pot ser l’única promesa de protecció. Normalment arriba després que el dany s’hagi produït i treballa amb fets fragmentats, mentre que la violència de gènere sol ser un procés de control acumulatiu. La prevenció exigeix detectar senyals primerencs, escoltar els menors, millorar la valoració dinàmica del risc i garantir suports econòmics, psicològics i d’habitatge.
També exigeix abandonar la sospita automàtica envers la dona que triga a denunciar, modifica el seu relat o manté el contacte amb l’agressor per necessitat. Aquestes conductes poden ser efectes de la violència, no proves que aquesta no existeixi. La justícia ha d’exigir proves i respectar les garanties processals, però fer-ho sense desconèixer com funciona la dominació.
