Era el meu primer curs de Sociologia i Treball Social a la Universitat Pablo de Olavide. Vaig entrar al setembre de 2019, i com pràcticament qualsevol persona novella, abundava l’emoció, acompanyada d’incertesa, pors, inseguretats, etc.
Des del setembre de 2019 van transcórrer diversos mesos… fins al març de 2020. Quin fet tan significatiu va tenir lloc a nivell internacional? La pandèmia.
Aquesta ens va obligar a replantejar-nos el sistema educatiu gairebé d’un dia per l’altre, demostrant que l’educació a distància no només era possible, sinó necessària en situacions excepcionals.
Més recentment, a Andalusia, el tancament de centres educatius a causa de temporals va tornar a posar sobre la taula la importància de poder continuar les classes des de casa. Aquests exemples deixen clar que l’educació en línia és una eina útil i, en molts casos, imprescindible en l’actualitat.
No obstant això, reconèixer la utilitat de l’educació a distància en moments puntuals no implica substituir l’educació presencial de forma permanent. L’aula física continua sent insustituïble, sobretot enfocada a nens i nenes i adolescents: fomenta la socialització, l’aprenentatge col·laboratiu i el desenvolupament emocional de l’alumnat. La presència del professorat, el contacte directe i l’ambient educatiu són elements clau que no es poden replicar del tot a través d’una pantalla.
En aquest debat també entra en joc l’ús dels telèfons mòbils a les aules. Jo mateixa quan vaig passar a estudiar 3r d’ESO en un altre poble el portava a la motxilla per estar localitzable per motius familiars o de transport. En aquest sentit, el mòbil pot ser una eina de seguretat i tranquil·litat tant per a les famílies com per al propi alumnat.
No obstant això, permetre’n l’ús durant les classes sí que suposa més riscos que beneficis. Els mòbils són una font constant de distraccions i dificulten la concentració. A més, en l’actualitat, amb el pes que tenen les xarxes socials, el seu ús a l’aula pot derivar en problemes greus: fotografies o vídeos sense consentiment, burles, ciberassetjament i vulneració de la privacitat tant d’alumnes com de professors. Aquests comportaments no només afecten l’aprenentatge, sinó que poden tenir conseqüències emocionals i legals importants.
Per tot això, una postura equilibrada sembla la més adequada: mòbils permesos per necessitat i seguretat, però apagats i guardats durant les classes. L’educació presencial ha de continuar sent la base del sistema educatiu, recolzada per l’educació a distància únicament en situacions excepcionals. L’objectiu final ha de ser sempre protegir l’aprenentatge, la convivència i la privacitat als centres educatius, adaptant-nos als temps sense perdre de vista l’essencial.
Eva Prieto Segura
Sociòloga i Treballadora Social








