Davant d’episodis meteorològics cada vegada més extrems, escoltar Protecció Civil, actuar amb prudència i reforçar els serveis públics és també una manera de protegir-nos com a societat
Hi ha una lliçó que les darreres hores ens han tornat a posar davant dels ulls: quan Protecció Civil alerta, no ho fa per molestar-nos. No ho fa per complicar-nos el cap de setmana, per alterar els nostres plans o perquè les administracions tinguin ganes de restringir la mobilitat. Ho fa perquè, en determinades circumstàncies, uns minuts poden marcar la diferència entre una incidència i una tragèdia.
Catalunya acaba de viure un episodi de pluges extraordinari, amb registres de precipitació excepcionals, inundacions, carreteres tallades, afectacions al transport, habitatges negats d’aigua i centenars d’intervencions dels serveis d’emergència. El balanç, a més, és dolorós: dues persones han mort i una tercera continua desapareguda.
Davant d’una situació així, la primera obligació és expressar solidaritat amb les famílies afectades. Però la segona és aprendre. I una de les coses que hem d’aprendre és que una alerta no és una predicció infal·lible, sinó una eina de prevenció davant d’un risc. De vegades plourà menys del que estava previst. De vegades una zona quedarà fora del pitjor de l’episodi. De vegades rebrem un missatge d’emergència al mòbil i, mirant per la finestra, ens semblarà que no passa res.
És precisament aquí on hem de canviar la nostra manera d’entendre les alertes. No podem exigir a les administracions que actuïn només quan el perill ja sigui evident. Si esperem a veure l’aigua entrar als carrers per prendre mesures, arribarem tard. La protecció civil consisteix justament a actuar abans que el risc es converteixi en emergència.
Aquest cap de setmana s’han activat mesures preventives, restriccions de mobilitat i missatges d’alerta a diversos punts del país. Protecció Civil ha insistit a evitar desplaçaments innecessaris, allunyar-se de zones inundables, no baixar a soterranis ni garatges i no travessar acumulacions d’aigua.
Potser a algú li haurà semblat excessiu, però l’excés, quan parlem de protegir vides, és preferible a la negligència. No ens hi juguem només la comoditat.
Hem convertit la mobilitat en una necessitat gairebé permanent. Anar a treballar, portar els nens a l’escola, arribar a una cita, agafar un tren, anar a comprar. La nostra vida quotidiana està organitzada al voltant de desplaçaments constants. I, per això mateix, una recomanació de “quedeu-vos a casa” pot semblar difícil de complir.
Però davant d’un episodi extraordinari no podem comportar-nos com si fos un dia qualsevol. La prudència no és alarmisme. La prudència és responsabilitat.
I també ho és assumir que no totes les persones parteixen de les mateixes condicions. Hi ha qui pot teletreballar i qui ha d’anar físicament al seu lloc de feina. Hi ha famílies que depenen del transport públic. Hi ha persones grans o amb mobilitat reduïda. Hi ha treballadors essencials que han de continuar prestant servei.
Per això les alertes han d’anar acompanyades de serveis públics capaços de respondre, d’informació clara i de coordinació entre administracions. No n’hi ha prou amb enviar un missatge al mòbil. Cal que aquest missatge formi part d’un sistema de protecció civil preparat, dimensionat i coordinat.
I aquí hem de posar en valor una qüestió que sovint només recordem quan arriba l’emergència: els serveis públics són una xarxa de protecció col·lectiva.
Bombers, Mossos d’Esquadra, SEM, Agents Rurals, Protecció Civil, serveis municipals, personal sanitari, operadors de transport, brigades de manteniment i tants altres professionals han treballat durant hores en unes condicions extraordinàriament complicades. Protecció Civil ha destacat que les mesures preventives, les actuacions dels ajuntaments i la coordinació dels serveis d’emergència han contribuït a reduir les afectacions.
Això també és política pública. I és una política pública que cal cuidar.
