Del procés a la batalla per una nova majoria social
Catalunya es torna a moure. I aquesta vegada potser allò veritablement important no sigui quant es mou, sinó cap a on. L’última prospecció electoral d’Ipsos per a La Vanguardia, realitzada entre el 23 de setembre i l’1 d’octubre del 2026 sobre 2.000 entrevistes, no s’ha d’interpretar com una predicció electoral. Una enquesta no són unes eleccions. Però determinades fotografies demoscòpiques permeten detectar moviments polítics i socials que s’estan produint sota la superfície.
I aquesta dibuixa un canvi de profunditat enorme.
El PSC continuaria sent primera força, però baixaria de 42 a 30 diputats. Aliança Catalana passaria de 2 a 30. ERC pujaria de 20 a 23. Vox creixeria d’11 a 18. Junts es desplomaria des de 35 fins a 16 i el PP retrocediria de 15 a 11. Comuns obtindria 4 i la CUP, 3. No estem, per tant, davant una simple. Estem davant de la possibilitat d’una transformació del sistema polític català.
Catalunya pot estar deixant enrere l’eix que va enfrontar durant una dècada independentisme i constitucionalisme per entrar en un altre de molt més complex: el que enfronta por i seguretat, exclusió i integració, identitat i drets socials, ressentiment i esperança.
L’independentisme no desapareix: muta. Per comprendre’l cal mirar enrere. Al desembre del 2017, després de l’1 d’octubre, la declaració unilateral d’independència i l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, Ciutadans va guanyar les eleccions catalanes amb 36 diputats. Junts va obtenir 34; ERC, 32; i el PSC amb prou feines 17. La política catalana estava pràcticament monopolitzada per una pregunta: independència sí o independència no.
El maig del 2024 aquella Catalunya ja havia canviat. Salvador Illa va guanyar amb 42 diputats i aproximadament el 28% dels vots. Junts en va obtenir 35; ERC, 20; PP, 15; Vox, 11; Comuns, 6; CUP, 4; i Aliança Catalana va entrar per primera vegada al Parlament amb tot just 2 diputats. Dels 17 diputats socialistes del 2017 als 42 del 2024.
Però la prospecció del 2026 introdueix una tercera fotografia. PSC i Aliança Catalana empatarien 30 diputats; ERC en aconseguiria 23; Vox, 18; i Junts, que va protagonitzar una part fonamental del procés, en quedaria reduït a 16.
La dada més important potser no és, per tant, la caiguda de dotze diputats del PSC. L’autèntic terratrèmol és a Junts. Perdria dinou. Conservaria només al voltant del 44% dels qui el van votar el 2024 i aproximadament un terç dels seus antics electors es desplaçaria cap a Aliança Catalana.
Aquest moviment obliga a abandonar explicacions massa senzilles. Una part de l’electorat independentista no sembla que abandoni necessàriament la seva identitat catalana per desplaçar-se cap a posicions constitucionalistes.
Està modificant la manera d’expressar políticament aquesta identitat. L’independentisme no desapareix: muta.
Durant el procés, l’adversari fonamental era Espanya. Ara, per a part d’aquest electorat, l’adversari pot ser la immigració, la globalització, les elits, la inseguretat, la pèrdua d’identitat o el deteriorament de les condicions materials de vida.
I el fenomen transcendeix Junts.
Aliança Catalana captaria també aproximadament un de cada deu antics votants del PSC i el 12% dels que van donar suport a ERC. No estem només davant d’independentistes que radicalitzen la seva posició nacional.
Estem davant de la possible construcció d’una identitat política nova en què conflueixen sobiranisme, nacionalisme identitari, protesta contra el sistema, rebuig a la immigració i sensació d’abandó.
Aquest fenomen no és exclusivament català. Recorre Europa. I aquí apareix una paradoxa formidable. Aliança Catalana aconseguiria 30 diputats. Vox, 18. Són 48 escons.
No formen un bloc polític. Els seus nacionalismes respectius són frontalment incompatibles. Per a Vox, Espanya constitueix la nació; per a Aliança Catalana, el projecte és precisament separar-se’n.
Però tots dos poden alimentar-se d’un malestar semblant i aproximar-se a qüestions com ara immigració, identitat o determinades polítiques d’ordre.
Dos nacionalismes que es rebutgen mútuament poden estar creixent sobre una mateixa sensació social de pèrdua.
Aquest és un dels missatges d’aquesta enquesta. Illa: perdre escons i guanyar centralitat
El nou Parlament que dibuixa l’enquesta seria extraordinàriament difícil de governar.
PSC, ERC, Comuns i CUP sumarien 60 diputats, vuit per sota dels 68 necessaris per a la majoria absoluta. La suma aritmètica d’Aliança Catalana, Vox, Junts i PP n’arribaria a 75, però aquesta suma resulta políticament contradictòria per la incompatibilitat radical entre els seus projectes nacionals.
Fins i tot l’independentisme podria recuperar sobre el paper la majoria parlamentària, tot i que amb Aliança Catalana convertida en la principal força i amb profundes diferències respecte a ERC, Junts i la CUP.
En canvi, el PSC, ERC i Junts sumarien 69 diputats.
Aquí apareix una de les aparents contradiccions més interessants del sondeig: Salvador Illa podria perdre dotze diputats i, tot i això, continuar ocupant una posició decisiva en l’articulació d’acords parlamentaris. Perquè en un Parlament fragmentat no sempre resulta determinant qui creix més.
També ho és qui conserva capacitat per construir acords. I aquest és precisament l’espai polític que ocupa avui Salvador Illa. Durant els anys més durs del procés semblava impossible trobar un àmbit capaç de parlar simultàniament a les diferents Catalunya. Illa ha intentat reconstruir-ho sense negar la identitat catalana i sense convertir-la en un instrument d’enfrontament permanent amb Espanya.
Catalunya pot ser profundament catalana, espanyola i europea alhora. Industrial. Cultural. Empresarial. Plural. Oberta. La seva fortalesa no debilita Espanya. L’enforteix.
Per comprendre com hem arribat fins aquí convé recordar el passat, però sense romandre-hi atrapats.
Durant la presidència de Mariano Rajoy es va produir l’etapa de màxima intensificació del conflicte independentista. El sobiranisme havia començat a créixer amb força enorme des del 2012 i posteriorment es van succeir les eleccions del 2015, el referèndum unilateral del 2017, la declaració d’independència i finalment l’aplicació de l’article 155 de la Constitució.
Seria històricament simplista atribuir aquell creixement exclusivament a Rajoy. Hi havia causes socials, econòmiques, identitàries i institucionals anteriors. Però també es pot sostenir, com a interpretació política, que l’estratègia seguida pel Govern no va aconseguir reduir l’independentisme i que l’escalada de confrontació entre el Govern d’Espanya i les institucions catalanes va contribuir a convertir durant anys el conflicte territorial a l’eix pràcticament exclusiu de la política catalana.
L’arribada de Pedro Sánchez va obrir una estratègia diferent. Es poden discutir els indults, la negociació, l’amnistia i els límits polítics i constitucionals respectius. S’han de discutir en una democràcia. Però hi ha un resultat polític difícil d’ignorar: Catalunya va deixar progressivament ocupar el centre de la política espanyola com una emergència territorial permanent.
I quan va disminuir el soroll del procés van aparèixer novament els problemes de la societat.
