Mesos sentint que els diners socialistes acabaven entre cocaïna, prostitutes i corruptes. I quan el jutge va demanar saber qui pagava els 242.000 euros de la defensa de Koldo, va aparèixer un nom inesperat: l’empresa editora d’OKDiario.
Cal reconèixer que la història té un sentit de l’humor formidable.
Fa mesos que sentim parlar de putes, cocaïna, sobres, comissions il·legals, Ferraz i diners del PSOE.
Related posts
Tot plegat.
Com un paquet.
En determinats platós i mitjans digitals ja només faltava explicar que Pedro Sánchez baixava personalment a Ferraz amb un datàfon per cobrar les ratlles de cocaïna.
I entre els grans sacerdots d’aquella cerimònia hi havia, com no podia ser d’una altra manera, Eduardo Inda.
L’home que fa anys que veu una trama socialista darrere de cada cantonada.
Fins que va aparèixer una factura.
Bé, dues.
242.000 euros.
I resulta que qui figura com a pagador no és el PSOE.
És Dos Mil Palabras S. L.
L’empresa editora d’OKDiario.
El diari d’Eduardo Inda.
Meravellós.
Però no ho pagava tot el PSOE?
És difícil resistir-s’hi.
Després de mesos de soroll sobre qui pagava els advocats de Koldo, el jutge Santiago Pedraz va demanar finalment els documents.
I els documents van arribar.
Primera factura:
150.000 euros més IVA.
Segona:
50.000 euros més IVA.
Total:
242.000 euros.
I el concepte tampoc no requereix un màster en criptografia:
«Honoraris, aranzels i despeses per assessorament jurídic i procediments del senyor Koldo García».
Qui les paga?
Dos Mil Palabras.
OKDiario.
El digital d’Inda.
L’advocada de Koldo va presentar precisament aquesta documentació davant l’Audiència Nacional per acreditar qui havia abonat els seus honoraris.
I aquí comença la part divertida.
Perquè durant mesos hem sentit tota mena d’insinuacions sobre els diners del PSOE.
Que si Ferraz.
Que si sobres.
Que si advocats.
Que si favors.
Que si putes.
Que si cocaïna.
Que si tot acabava sortint, d’una manera o altra, del mateix lloc.
I quan finalment arriba una factura amb nom, cognoms, NIF, concepte i transferència bancària, resulta que qui paga és el diari que fa anys que ens explica qui són els dolents.
No em digueu que Espanya no és meravellosa.
Les putes, la cocaïna i el socialisme
El cas Koldo ha proporcionat material suficient per a diverses temporades d’una sèrie de sobretaula.
Les declaracions de Víctor de Aldama van incorporar fins i tot el capítol de les prostitutes: va declarar davant del tribunal que Koldo li havia demanat que pagués «senyoretes» per a Ábalos.
I a partir d’aquí, barra lliure.
El relat polític va fer la resta.
A les xarxes de la dreta i l’extrema dreta, el PSOE va deixar de ser un partit polític per convertir-se gairebé en un comiat de solter permanent pagat pels contribuents.
Putes.
Cocaïna.
Comissions il·legals.
Mariscades.
Sobres.
Tot hi tenia cabuda.
Tot servia.
I si faltava alguna prova, ja arribaria.
L’important era repetir-ho.
La màquina del fang funciona així: primer embrutes i després preguntes de què estava feta la taca.
Però ara tenim una cosa preciosa.
No una piulada.
No un rumor.
No «fonts properes».
No «segons ha pogut saber».
Dues transferències bancàries.
I va aparèixer Inda
El primer pagament va ser de 181.500 euros, IVA inclòs, el 27 de novembre de 2025.
Quina casualitat.
Aquell mateix dia, OKDiario va publicar una entrevista exclusiva amb Koldo García.
En aquella entrevista, Koldo carregava contra Pedro Sánchez i explicava que havia sentit el president parlar del fet que el seu sogre aportava 100.000 euros per a les primàries.
Entrevista exclusiva.
Koldo parlant.
OKDiario publicant.
I aquell mateix dia, 181.500 euros de l’empresa editora d’OKDiario al despatx de la seva advocada.
La segona transferència, de 60.500 euros, va arribar el 23 de gener.
Total:
242.000.
OKDiario ha explicat posteriorment que existeix un acord comercial relacionat amb els drets per a un llibre i una docusèrie sobre Koldo.
Magnífic.
Esperem la docusèrie amb veritable entusiasme.
Sobretot el capítol dedicat a les factures.
Ayuso entra en escena
I aquí apareix la nostra vella amiga Isabel Díaz Ayuso.
No necessita trucar a la porta.
Entra tota sola.
Perquè resulta que OKDiario no viu precisament de l’aire.
L’empresa d’Inda ha rebut durant anys quantitats importants en publicitat institucional, patrocinis i contractes procedents d’administracions governades pel Partit Popular.
I una de les més generoses ha estat la Comunitat de Madrid.
Governada per Isabel Díaz Ayuso.
Una investigació publicada aquests dies detalla centenars de milers d’euros procedents de conselleries madrilenyes, del Canal de Isabel II i d’altres entitats públiques.
Jornades.
Publicitat institucional.
Patrocinis.
OKSalud.
OKGreen.
OKTurismo.
Tot molt OK.
Els diners públics entren per una porta.
El mitjà desenvolupa la seva activitat empresarial i periodística.
I un dia descobrim que la seva empresa editora ha desemborsat 242.000 euros al despatx de l’advocada de Koldo.
El mateix Koldo que durant mesos ha estat un dels grans protagonistes del relat sobre la corrupció socialista.
Això no és una novel·la.
Són les factures que han arribat al jutjat.
Canviem els noms
Fem un petit exercici.
Dos Mil Palabras passa a dir-se «Progresistas Reunidos S. L.».
Eduardo Inda es converteix en Ignacio Escolar.
Ayuso es converteix en Pedro Sánchez.
I Koldo passa a ser l’assessor corrupte d’un ministre del PP.
Ara imaginem això:
Un diari progressista rep abundant publicitat d’administracions socialistes.
L’empresa editora d’aquest diari paga 242.000 euros al despatx que defensa l’assessor corrupte del PP.
I el mateix dia del primer pagament publica una entrevista exclusiva en què aquest personatge ataca Feijóo.
Atureu les rotatives.
Especial informatiu.
LA TRAMA.
Amb majúscules.
Inda estaria entrant a la televisió amb un plafó de suro de tres metres, fotografies, xinxetes i disset metres de fil vermell.
Ayuso demanaria explicacions a l’Assemblea.
Feijóo parlaria de «la trama mediàtica més gran de la democràcia».
I algun diputat de Vox probablement exigiria tancar el diari abans d’esmorzar.
Però els noms són uns altres.
I això canvia moltíssim les coses.
El fang canvia de direcció
El que és realment bonic d’aquesta història és la pedagogia.
Durant anys ens van explicar com funciona la sospita.
Si dues persones es reuneixen: trama.
Si algú cobra diners: trama.
Si les dates coincideixen: trama.
Si una empresa rep contractes públics i manté una relació econòmica amb algú investigat: trama.
Si, a més, hi ha una entrevista: supertrama.
Perfecte.
Hem après.
Aplicarem el mètode.
Dos Mil Palabras, editora d’OKDiario.
242.000 euros.
Despatx de l’advocada de Koldo.
Una transferència de 181.500 euros.
Una entrevista exclusiva aquell mateix dia.
Una altra transferència de 60.500 euros.
I milions d’euros en publicitat, subvencions, patrocinis i contractes públics rebuts per l’empresa editora durant els últims anys de diferents administracions, moltes de les quals governades pel PP.
Ho veieu, que n’és, de fàcil?
Ni tan sols cal editorialitzar gaire.
Només cal posar les coses una darrere l’altra.
I compte amb preguntar
Encara hi ha un epíleg deliciós.
Quan Ignacio Escolar es va reunir amb l’advocada de Koldo per contrastar aquesta història, va denunciar que un home els havia estat fotografiant per encàrrec d’Eduardo Inda.
La FAPE i l’Associació de la Premsa de Madrid van acabar emparant Escolar i condemnant les pràctiques intimidatòries denunciades.
El periodisme d’investigació té aquestes coses.
Quan investigues tu, ets un flagell del poder.
Quan t’investiguen a tu, sembla que la diversió disminueix considerablement.
Al final eren les factures
Durant mesos, una part de la dreta ha convertit el cas Koldo en un recipient gegantí on hi cabia absolutament tot.
Corrupció.
Prostitutes.
Cocaïna.
Sobres.
Ferraz.
Ábalos.
Sánchez.
El PSOE.
Es barrejava tot bé i se servia cada nit a la televisió.
Però al final va passar una cosa terrible.
Algú va demanar les factures.
I una de les històries més repetides es va trobar amb un petit problema.
Perquè els diners d’aquells honoraris no portaven el logotip del PSOE.
Portaven el nom de Dos Mil Palabras S. L.
L’empresa editora d’OKDiario.
L’empresa d’Eduardo Inda.
Quines coses que té el fang.
Un es passa anys llançant-lo contra els altres, convençut que el vent sempre bufarà en la mateixa direcció.
Fins que un dia canvia.
I aleshores descobreixes una cosa que qualsevol paleta t’hauria pogut explicar de franc: el fang també s’enganxa a qui el llança.
