La pàtria als llavis, Déu al discurs i la cartera al pensament.
Hi ha personatges que han fet de la contradicció una forma de vida i de la hipocresia una professió. Es presenten embolcallats amb banderes, parlen de pàtries amenaçades, invoquen Déu amb una familiaritat gairebé sospitosa i es proclamen defensors d’uns principis que, curiosament, sempre acaben sacrificant quan apareix una bona oferta.
Són els titellaires. Venedors de pàtries, predicadors de virtuts alienes i especialistes a representar allò que no practiquen. Tenen una bandera per a cada discurs, una convicció per a cada negociació i una moral que s’estira o s’arronsa segons les circumstàncies. L’important no és creure en alguna cosa, sinó aconseguir que els altres creguin en ells.
Ja ho sabia el vell Arxipreste d’Hita: els diners fan molt. Al maldestre el tornen discret, a qui no mereix respecte li’n procuren, al mut li troben paraules i fins i tot aconsegueixen que el coix corri. Han passat segles, però el miracle continua. Els diners continuen millorant reputacions, flexibilitzant consciències i despertant inesperades vocacions de servei públic.
Perquè tothom vol diners, encara que alguns prefereixin anomenar-los oportunitat, estabilitat o recompensa merescuda. I quan n’hi ha prou, apareixen les alegries, els plaers, els consols i fins i tot les benediccions. Sembla que el paradís té tarifes especials per a aquells que poden pagar-les. On hi ha diners sempre apareix algú disposat a justificar el negoci, beneir la contradicció i repartir indulgències. La corrupció, pel que sembla, també té les seves cerimònies.
La pàtria és el seu gran recurs escènic. La treuen quan necessiten emocionar, agitar o dividir. La pronuncien amb solemnitat, com si tinguessin en exclusiva les escriptures del país. Però agitar una bandera no converteix ningú en patriota, de la mateixa manera que invocar Déu no converteix ningú en bona persona.
Amb la religió passa una cosa semblant. Alguns porten Déu permanentment a la boca, com si fos el seu cap de premsa i assessor de consciència. L’invoquen per assenyalar els pecats aliens, però perden misteriosament la connexió quan toca examinar els propis. Molta doctrina, molta moral d’aparador i moltes lliçons per als altres. Després, a l’hora de complir, les conviccions s’evaporen.
I és que predicar és gratis. Complir ja resulta força més car.
No es tracta de criticar qui canvia d’opinió. Rectificar és legítim i pot ser una mostra d’honestedat. El que és veritablement vergonyós és incomplir allò que s’ha promès i presentar cada contradicció com una demostració d’intel·ligència. Ahir una cosa era inacceptable; avui és imprescindible. Ahir es denunciava amb indignació allò que avui es justifica amb un somriure. Demà, si convé, tornarà a ser intolerable. Quina admirable elasticitat moral!
Els titellaires necessiten que el públic es mantingui entretingut. Per això fabriquen enemics, aixequen trinxeres i divideixen la societat entre bons i dolents. Mentre uns discuteixen per les banderes i altres pels altars, ells mouen els fils, negocien les seves conveniències i ocupen les millors butaques del teatre.
El seu talent més gran consisteix a aconseguir que ningú no miri massa de prop les seves contradiccions. I quan algú els les recorda, apareix el repertori habitual: victimisme, ofensa, excuses i molta indignació teatral. Mai una explicació senzilla. Mai una responsabilitat assumida. Mai un «no he complert allò que vaig prometre».
Els diners, mentrestant, continuen fent la seva feina. Compren silencis, faciliten amistats i descobreixen afinitats sorprenents entre aquells que ahir semblaven irreconciliables. No hi ha frontera ideològica que alguns no estiguin disposats a travessar quan la recompensa val la pena.
Convé recordar que la pàtria no és propietat de qui més la crida, la fe no pertany a qui més la invoca i l’honradesa no s’acredita amb discursos, sinó amb comportaments. Els principis no es demostren quan tot resulta fàcil, sinó quan complir-los té un preu.
El vell Arxipreste reconeixeria perfectament aquest espectacle. Amb prou feines hauria de canviar els noms i actualitzar els decorats per comprovar que els diners continuen convertint l’interessat en patriota, l’hipòcrita en predicador i l’oportunista en home respectable.
Que continuïn, doncs, amb la seva funció. Que agitin banderes, reparteixin lliçons de moral i administrin benediccions segons els convingui. Però que no confonguin l’aplaudiment amb el respecte ni el silenci amb la credulitat.
Perquè la pàtria no es ven, la fe no s’utilitza i els principis no es lloguen. I qui posa preu a totes tres coses no és un patriota, ni un creient, ni un home de conviccions: és un titellaire.
I el pitjor no és que hi hagi titellaires. El que és veritablement preocupant és que encara hi hagi qui els compri les entrades, els pagui la funció i, a sobre, els doni les gràcies per l’espectacle.
