La mostra “Una força del passat” explora com els artistes actuals miren cap a la història de l’art per reinterpretar-la i donar-li nous significats.
CaixaForum Barcelona acull fins al 10 de gener la mostra “Una força del passat”, que reuneix 37 obres de pintura, escultura, fotografia, vídeo i instal·lació. D’aquest conjunt, 32 formen part de la Col·lecció d’Art Contemporani de la Fundació ”la Caixa” i cinc procedeixen de préstecs.
La proposta parteix d’una idea central: la història de l’art no és un llegat tancat, sinó una font que els creadors contemporanis poden revisar, transformar i portar a nous contextos. Artistes com Cindy Sherman, Mike Kelley, Sherrie Levine, Tacita Dean, Robert Mangold, Jorge Pardo, Julião Sarmento i Javier Arce, entre d’altres, estableixen connexions amb obres, formes i referents del passat.
Des del CaixaForum remarquen que l’exposició no vol contraposar tradició i innovació. Al contrari, planteja com una mateixa forma, un gest o una composició poden reaparèixer molts anys després, traslladats a una tècnica, una escala o un context completament diferents.
Un títol inspirat en Pasolini
El nom de l’exposició prové d’un vers de Poesies mundanes, un poema que Pier Paolo Pasolini va escriure el 1962 i que posteriorment va incloure al volum Poesia en forma de rosa (1964).
Aquesta referència també és present a l’inici del recorregut, amb un fragment de La ricotta (1963), la pel·lícula en què Orson Welles, interpretant un director de cinema, recita els versos de Pasolini.
La relació amb el passat que planteja l’exposició s’allunya, així, de la simple nostàlgia. En el cas de Pasolini, la tradició apareix també com una eina per interpretar el present i comprendre el moment històric que li toca viure.
Un recorregut sense capítols tancats
Una força del passat no segueix una divisió temàtica convencional. El muntatge evita proposar una única lectura i convida els visitants a establir les seves pròpies connexions entre obres que, en principi, poden semblar molt allunyades.
Per facilitar aquesta lectura, les cartel·les de les peces incorporen una imatge de l’obra o el referent amb què dialoguen, acompanyada d’una explicació sobre aquesta relació. D’aquesta manera, el públic pot identificar si el vincle es produeix a través de la iconografia, la composició, la tècnica, l’escala, els materials o el context cultural.
El resultat és un recorregut que combina formats i dimensions molt diversos: des de superfícies pictòriques de més de cinc metres fins a fotografies, escultures, pel·lícules de 16 mil·límetres, animacions multicanal i grans instal·lacions.
Una de les peces més immersives és La trajectòria de la llum a la caverna de Plató, de Mike Kelley, realitzada entre 1985 i 1996. L’obra adopta la forma d’una cova i obliga els visitants a entrar-hi de quatre grapes, convertint l’experiència física en part essencial de la peça i de la seva referència a la metàfora platònica de la caverna.
També destaca Pla corbat / Figura XI (1995), de Robert Mangold, que parteix d’un dibuix de Jacopo Pontormo de 1518 destinat a un fresc amb Santa Cecília. Mangold prescindeix dels personatges i del relat religiós, però conserva alguns elements formals de l’original, com la diagonal, la línia corba i la relació amb l’arquitectura. El resultat és una pintura de 5,5 metres d’amplada.
En el cas de Sense títol, núm. 228 (1990), Cindy Sherman recupera la figura de Judit, l’heroïna bíblica que decapita Holofernes. La fotografia no reprodueix una obra concreta, sinó que combina referències a diferents tradicions pictòriques i a artistes que han representat aquest episodi, entre ells Botticelli, Mantegna, Caravaggio i Artemisia Gentileschi.
El diàleg amb els grans mestres espanyols
Una de les línies de connexió que apareixen al llarg de la mostra és la que vincula els artistes contemporanis amb alguns dels noms fonamentals de la història de l’art espanyol, com Velázquez, Goya, Picasso i Miró.
Entre les obres exposades hi ha Meninas IX (1982), de Soledad Sevilla, que pren com a punt de partida Las meninas de Velázquez. L’artista, però, no se centra en els personatges del quadre, sinó en aspectes com la llum i l’espai.
A la mateixa àrea també es pot veure Les meninas de Picasso (1973), de Richard Hamilton, que recupera l’obra de Velázquez a través de la mirada de Picasso.
La relació amb Francisco de Goya apareix, entre altres peces, a Aquelarre (1969), d’Equipo Crónica. L’obra reformula La romeria de Sant Isidre (1820-1823) i hi incorpora una referència al Guernica (1937) de Picasso, concretament la bombeta incandescent que apareix en el quadre. El mateix Guernica és evocat també a L’embalatge (1969).
Duchamp com a punt de connexió
Un altre dels grans referents que travessa l’exposició és Marcel Duchamp, al voltant del qual s’articulen diversos diàlegs entre obres.
Un exemple és Els solters (a partir de Marcel Duchamp) (1990), de Sherrie Levine. L’artista recupera els anomenats «solters» d’El gran vidre (1915-1923), de Duchamp, els transforma en escultures de ferro i els presenta dins de vitrines, convertint també l’espai museístic en part de la reflexió.
El diàleg amb Duchamp es prolonga en Vivre et laisser mourir ou la fin tragique de Marcel Duchamp (1965), un políptic d’Eduardo Arroyo, Antonio Recalcati i Gilles Aillaud.
La figura de Duchamp també té un paper destacat en el projecte de mediació associat a l’exposició, que ofereix als visitants eines per aprofundir en les connexions entre les diferents obres.
