Hi ha moments a la vida en què tenim la sensació d’haver tornat al principi.
Una ruptura. Un canvi de feina. Una mudança. Una decisió que mai no havíem imaginat haver de prendre. Una amistat que s’acaba. Un projecte que no surt com esperàvem.
I aleshores apareix aquella frase que tantes vegades ens diem:
«Ara he de començar de zero».
Però, de debò comencem de zero?
Crec que no.
Començar de zero seria oblidar tot el que hem viscut fins a arribar aquí. I això és impossible. Cada experiència, fins i tot les que ens van fer mal, ens ha deixat alguna cosa. De vegades, una ferida. D’altres, un aprenentatge. I moltes vegades, simplement, una nova manera de mirar les coses.
Per això, potser seria més just dir que no comencem de zero. Comencem des d’un altre lloc.
El més difícil és que, quan estem travessant un canvi, no acostumem a veure-ho així.
Quan una relació s’acaba, per exemple, és fàcil pensar que hem perdut el temps. Mirem enrere i ens preguntem com és que no ens en vam adonar abans, per què vam permetre determinades coses o per què vam continuar intentant que funcionés quan feia temps que alguna cosa dins nostre sabia que no anava bé.
Ens jutgem.
I fem el mateix quan canviem de feina, quan un projecte fracassa o quan descobrim que aquella vida que havíem imaginat ja no encaixa amb la persona en què ens hem convertit.
Related posts
Ens comparem amb els altres.
Sembla que tothom avança mentre nosaltres estem intentant reconstruir-nos.
Però la vida no té un calendari que hàgim de complir.
No hi ha una edat determinada per tenir clar qui ets, per canviar de professió, per acabar una relació, per tornar a estudiar, per començar un projecte o per descobrir que vols una cosa completament diferent del que volies fa deu anys.
Tanmateix, vivim amb molta pressa.
Volem saber cap on anem fins i tot quan encara estem intentant entendre d’on venim.
I potser aquí hi ha un dels nostres errors més grans.
Pensem que, per començar una nova etapa, ho hem de tenir tot clar.
No sempre és així.
De vegades n’hi ha prou amb saber què ja no volem.
Això també és avançar.
Hi ha persones que arriben a consulta convençudes que han perdut una part de la seva vida. Senten que haurien d’haver pres abans determinades decisions o que han arribat tard a alguna cosa.
I darrere d’aquest pensament acostuma a haver-hi una pregunta molt més profunda:
«I ara què faig amb la meva vida?»
No sempre tenim una resposta immediata.
I està bé.
Hi ha etapes en què la nostra única tasca és tornar a trobar-nos.
Després de molt de temps adaptant-nos a les necessitats d’altres persones, potser necessitem descobrir què necessitem nosaltres.
Després d’anys intentant que alguna cosa funcioni, potser hem d’aprendre a acceptar que no tot depèn del nostre esforç.
Després d’una decepció, potser hem de tornar a confiar.
I després d’haver estat molt de temps en un lloc que ens feia mal, potser necessitem aprendre com se sent estar en pau.
Començar de nou pot fer por perquè implica abandonar allò que coneixem.
Fins i tot quan allò conegut no ens feia feliços.
Hi ha una part de nosaltres que prefereix un lloc conegut, encara que faci mal, abans que enfrontar-se a la incertesa.
Per això, canviar no sempre produeix alleujament al principi.
De vegades produeix por.
Dubtes.
Solitud.
Fins i tot ganes de tornar enrere.
I això no significa que ens hàgim equivocat.
Significa que som humans.
No podem exigir-nos sentir-nos segurs cada vegada que prenem una decisió important. Hi ha decisions que primer es prenen amb por i després, amb el temps, comencen a sentir-se com la decisió correcta.
Potser per això començar de zero no consisteix a tenir una vida completament nova.
Consisteix a començar a relacionar-nos d’una altra manera amb la nostra pròpia vida.
Deixar de preguntar-nos què hauríem d’haver fet i començar a preguntar-nos què podem fer ara.
Deixar de castigar-nos pel que no va sortir bé i preguntar-nos què n’hem après.
Deixar de mirar constantment enrere per comprovar tot el que hem perdut i començar a mirar endavant per descobrir què encara podem construir.
Perquè no som únicament allò que ens ha passat.
També som el que fem amb allò que ens ha passat.
I potser hi ha alguna cosa alliberadora a entendre-ho.
No importa si tens vint, quaranta, cinquanta o setanta anys.
No arribes tard a la teva pròpia vida.
Pots canviar d’opinió.
Pots equivocar-te.
Pots tornar-ho a intentar.
Pots descobrir que allò que volies fa anys ja no ho vols.
Pots marxar.
Pots quedar-te.
Pots començar alguna cosa que mai no t’havies atrevit a començar.
I també pots aturar-te.
No tot ha de passar de pressa.
De vegades necessitem tancar una porta abans de saber quina volem obrir.
Per això, si avui sents que estàs començant de zero, potser pots canviar la pregunta.
En lloc de pensar «com tornaré a començar?», prova de preguntar-te:
«Què sé ara que abans no sabia?»
Probablement, la resposta sigui molt més important del que imagines.
Perquè no ets al mateix punt on eres abans.
Has viscut.
Has estimat.
Has perdut.
Has après.
Has canviat.
I tot això també compta.
Potser no estàs començant de zero.
Potser estàs començant des de l’experiència, des del que has après i des d’una versió de tu que ja sap què no vol tornar a perdre.
I, de vegades, això és exactament el que necessitem per començar de debò.
Macarena Madrigal
Psicòloga i escriptora
Web: Psicomadrigal
Instagram: macarena_madrigal0_
