Caminar sense convertir cada pas en una competició és un costum que mereix fer-se un lloc a les nostres tardes
Crec que hem complicat massa algunes maneres senzilles de trobar-nos bé. Sortir a caminar sembla que ara exigeixi una aplicació, una xifra per assolir i un registre que demostri l’esforç. A qui hi troba motivació, fantàstic. Però convindria deixar una porta oberta per a aquells que només necessiten posar-se una jaqueta i sortir a fer un tomb.
La tardor té una llum que convida a mirar de nou allò que ja coneixem. Un arbre canvia de color, una plaça es buida més d’hora, l’olor d’un forn de pa arriba més lluny en una tarda fresca. El mateix carrer pel qual passem de pressa pot convertir-se en un lloc diferent quan deixem de travessar-lo amb el cap en una altra banda.
En un article de Harvard Health Publishing, la metgessa i investigadora I-Min Lee destaca el valor de fer activitat física, encara que sigui poca. Aquesta perspectiva ens permet començar amb allò que avui ens resulta possible, sense esperar a disposar d’una hora lliure o d’una condició física ideal.
Un trajecte curt també té valor. Anar a peu a fer un encàrrec, acompanyar algú fins a casa seva o reservar uns minuts després de la feina pot ser el començament d’un costum. El ritme i la distància s’han d’adaptar a cada persona. Em sembla una manera més amable de crear hàbits que no pas la promesa de canviar-ho tot dilluns.
Hi ha, a més, un plaer que cap polsera no pot mesurar: trobar-se amb algú sense una taula pel mig. La conversa mentre caminem té el seu propi ritme. Permet mirar endavant, aturar-se i guardar silenci sense que sembli que hi falta alguna cosa. De vegades parlem millor quan no sentim que hem de donar explicacions.
La instructora d’exercici Michele Stanten relaciona la conversa durant una passejada amb la relaxació i amb el fet de no haver-se de mirar contínuament als ulls, segons recull Harvard Health Publishing. Potser per això una passejada pot ser una bona invitació per a algú que fa dies que diu que està bé, amb una veu que suggereix just el contrari.
Tampoc no cal anar acompanyat. Hi ha dies que ve de gust recuperar una estona per a un mateix, escoltar la ciutat i decidir per quin carrer tornarem. Desar el telèfon mentre caminem ens ajuda a parar atenció al recorregut i a tot el que passa al nostre voltant. La passejada no ha de produir necessàriament una fotografia, una idea brillant ni una resposta definitiva.
Defensar aquest costum implica reconèixer que no tots els barris ho posen igual de fàcil. Calen voreres transitables, bancs i recorreguts accessibles. El benestar quotidià també depèn que les persones grans o amb mobilitat reduïda puguin sortir amb comoditat. Una ciutat agradable es nota en aquestes possibilitats.
Tornarem a casa i, probablement, les tasques pendents encara hi seran. Però haurem fet lloc a una cosa que també necessitàvem. M’agrada pensar que una vida saludable es pot construir amb decisions tan discretes com aquestes: obrir la porta, triar un camí i concedir-nos temps per recórrer-lo.
