Explota el vessant del nacionalisme moderat apropant-se a Junts i adoptant el discurs de Feijóo
El PP català va escenificar aquest cap de setmana a Barcelona una pau interna tan necessària com a artificial. El congrés que ha enlairat Alejandro Fernández com a líder indiscutible dels populars a Catalunya ha servit, sobretot, per tancar en fals la guerra soterrada que des de fa mesos divideix el partit sobre com relacionar-se amb l’independentisme i, especialment, amb Junts per Catalunya.
La fotografia final del conclave pretenia transmetre unitat, estabilitat i reconstrucció. Tot i això, sota la superfície d’aplaudiments, consignes i discursos de tancament, el missatge polític que emergeix deixa al descobert una formació desorientada, atrapada entre la por de perdre vots per la dreta i l’obsessió per semblar una força “útil” dins de l’ecosistema polític català.
La pau interna s’ha segellat a costa d’assumir bona part de les tesis impulsades des de Madrid per Alberto Núñez Feijóo i beneïdes per Isabel Díaz Ayuso: rebaixar la confrontació amb Junts, obrir la porta a enteniments tàctics i normalitzar un discurs d’aproximació al nacionalisme conservador català. Una estratègia que suposa, a la pràctica, plegar-se a les exigències polítiques dels que porten anys sostenint el relat independentista.
El nou lideratge de Fernández neix així condicionat per la necessitat d’acontentar totes les ànimes del partit. Als sectors més durs se’ls promet fermesa constitucionalista; als pragmàtics, capacitat de diàleg amb Junts; ia Madrid, estabilitat orgànica. El resultat és una posició política ambigua que ni consolida un projecte alternatiu ni aconsegueix marcar perfil propi a Catalunya.
El problema per al PP és estructural. Catalunya ha estat històricament governada per socialistes i nacionalistes, les dues grans cultures polítiques que han articulat el poder institucional des de la transició. El PP mai no ha aconseguit trencar aquesta dinàmica ni construir una majoria social suficient per aspirar seriosament a governar la Generalitat. I aquest congrés no sembla canviar res de fons.
Al contrari. La direcció popular sembla assumir que la seva única opció passa per competir parcialment al terreny ideològic del nacionalisme moderat, intentant disputar espai a Junts mentre evita aparèixer massa allunyada de la sensibilitat catalana dominant. Però aquesta estratègia corre el risc de diluir encara més el perfil del partit i alimentar la percepció que el PP català no té un rumb clar.
L’amenaça electoral explica bona part dels moviments del congrés. El creixement d’Aliança Catalana en determinats sectors independentistes i el temor d’una fuita constant de vots cap a Vox han generat un clima d’ansietat interna al PP. Els populars observen com perden espai tant pel flanc identitari espanyolista com pel desgast d’un discurs que ja no mobilitza com abans.
Aquesta por ha acabat descentrant el partit. El PP català intenta frenar la sagnia electoral movent-se simultàniament en direccions oposades: endureix el to per no perdre votants cap a Vox mentre busca picades d’ullet cap al nacionalisme conservador per no quedar aïllat al Parlament. Una combinació que evidencia la manca d‟una estratègia sòlida i coherent.
El congrés de Barcelona deixa, per tant, una conclusió clara: el PP ha aconseguit segellar temporalment les divisions internes, però ho ha fet a costa d’assumir contradiccions profundes sobre el seu paper a Catalunya. Alejandro Fernández surt reforçat orgànicament, encara que políticament hereta un partit que segueix sense trobar el nord i que, ara com ara, continua molt lluny de representar una alternativa real de govern.
