Hi ha alguna cosa profundament brasilera en unes eleccions que, a hores d’ara, ja no pertanyen només al Brasil.
El 4 d’octubre, més de 155 milions de brasilers acudiran a les urnes per elegir president, governadors, senadors i diputats. Hi ha dotze candidatures presidencials oficialment registrades. Dotze noms, dotze projectes, dotze maneres d’explicar el país que vindrà. Però darrere d’una papereta aparentment domèstica es mou una conversa molt més antiga i molt més perillosa: quina democràcia volem construir en un segle que sembla entestat a oblidar per què necessitàvem la democràcia en primer lloc.
El Brasil no està sol.
Tampoc els Estats Units.
Tampoc Espanya.
La política contemporània té el desagradable costum de viatjar sense passaport. Allò que comença com una consigna a Washington pot aparèixer setmanes després a Brasília. Una guerra cultural nascuda a les xarxes estatunidenques troba la seva traducció local a l’Amèrica Llatina. Una consigna contra la immigració travessa Europa. Un dirigent brasiler es converteix en referent internacional. I, a l’altra banda de l’oceà, dirigents progressistes intenten organitzar una resposta comuna.
A l’abril, Lula i Pedro Sánchez van participar a Barcelona en una mobilització internacional destinada precisament a articular forces progressistes en defensa de la democràcia, el multilateralisme i la sostenibilitat. No era una reunió diplomàtica convencional. Era el reconeixement d’una cosa incòmoda: l’extrema dreta ha entès abans que l’esquerra que el segle XXI funciona com una xarxa.
Antonio Gramsci va escriure des d’una presó feixista que la crisi consisteix, precisament, en el fet que allò vell no acaba de morir i allò nou no aconsegueix néixer. Potser poques frases expliquen millor el nostre present.
Allò vell és el consens que la democràcia liberal, un cop conquerida, romandria allà com hi roman un monument.
Allò nou és una política que ha descobert que la por mobilitza més de pressa que l’esperança, que la mentida viatja més barata que una explicació i que l’algoritme no té precisament una llicenciatura en ètica.
Però hi ha una altra lliçó històrica. Les democràcies no sobreviuen únicament perquè celebrin eleccions. Sobreviuen quan aquestes eleccions van acompanyades de drets, institucions, memòria, justícia social i una ciutadania disposada a defensar l’adversari fins i tot quan preferiria veure’l desaparèixer de l’escenari.
Aquí apareix la nostra responsabilitat.
Perquè democràcia no significa només votar. Significa poder viure amb dignitat, dissentir sense ser perseguit, organitzar-se, informar-se, reclamar drets i saber que l’Estat existeix també per a qui no té diners, cognom ni exèrcit digital.
L’extrema dreta ha convertit la nostàlgia en programa. El progressisme necessita convertir l’esperança en projecte.
I nosaltres, els ciutadans, hem de decidir quina memòria volem portar a les urnes.
Perquè la història ja ens va ensenyar què passa quan una societat entrega la seva por a aquells que prometen ordre a canvi de llibertat.
No necessitem repetir la lliçó per aprovar l’examen.
